La Família continua essent Sagrada

Josep Pujol Ferrusola: «Als anys vuitanta no era possible progressar en el món immobiliari espanyol si un no estava disposat a gestionar part del seu diner en B», ja que les transaccions «es feien una part en blanc i una altra part en negre». Lluís Prenafeta (braç dret de Jordi Pujol a la dècada dels vuitanta i condemnat pel cas Petròria): «Corrupció? Ja n’hi havia a la Grècia antiga. Si hi ha una mica de corrupció, no dic que no, és consubstancial». Original manera de justificar la corrupció. Núria de Gispert (expresidenta del Parlament i exconsellera de Justícia): «Els jutges i els fiscals haurien d’estar arrelats al territori on viuen. Veure, escoltar i saber què pensa el poble de Catalunya». La mort de Montesquieu.

Aquests tres personatges formen part de la Catalunya que ha dirigit el país durant més de dues dècades i ha estès la seva influència més enllà d’aquest període. Les seves declaracions, que els surten de l’ànima, és del millor que ofereix el documental La Sagrada Família, que, sota la direcció de David Trueba, es pot veure a HBO Max des del passat dia 24. Els tres confirmen, sense vergonya, que sí, que és clar que hi havia corrupció, però que, per a ells, era el més natural del món: «consubstancial», diu Prenafeta. És impressionant el desvergonyiment (m’agrada més la paraula castellana «desparpajo») amb el que parla Josep Pujol. És, de llarg, la millor participació de totes per entendre el poder i la supèrbia de les persones que han construït la Catalunya contemporània.

El documental, de quatre capítols, està ben elaborat tècnicament. No hi ha cap veu en off. Els diferents testimonis que van passant per la pantalla descriuen una història que, fins a la meitat del segon capítol, ens presenta un Jordi Pujol idealitzat; el Pujol de l’autobiografia recopilada per Manuel Cuyàs. El documental no aporta res de nou. No revela res que no sabéssim. Sí, presta molta atenció al cas Banca Catalana, la deixa de l’avi Florenci i la suposada corrupció de la família; una corrupció en diner negre, de la qual difícilment arribarem a conèixer fets i casos concrets. En aquella època, no hi havia ni correus electrònics ni whatsapp, que deixessin testimoni dels fets presumptament delictius, ni tampoc hi va haver interès a investigar-ho quan tocava (Felipe González i José María Aznar també en són responsables per omissió). La Generalitat adjudicava, previsiblement per indicació d’un despatx situat al carrer Ganduxer de Barcelona, i algú cobrava una comissió sense deixar rastre. El documental no és una raspallada com les de TV3, però tampoc no és com el que la BBC acaba d’emetre sobre la tragèdia de Melilla.

De fet, a banda dels polítics vinculats a Convergència (sorprèn l’absència de Duran i Lleida, que ha de saber molt de la corrupció, tant de CDC com de Unió), desfilen pel documental una majoria de periodistes propers al món nacionalista/independentista: Vicent Sanchis, Francesc-Marc Àlvaro, Jordi Panyella, Toni Soler, Pepe Antich, Maiol Roger, Pilar Rahola o un Jordi Amat, que no saps mai si puja o baixa. Curiosament, Pilar Rahola és una de les més crítiques amb la família Pujol. Les seves raons personals deurà tenir. També és interessant l’aportació de Miquel Sellarés. David Trueba no compta gairebé amb cap dels periodistes més crítics amb el pujolisme. Les principals aportacions són les d’Enric González, Pere Rios, Antonio Franco i Lluís Bassets. Com diu Pere Rios, «la corrupció que ha sortit és la punta de l’iceberg». Però és que ni tan sols s’esmenten molts dels contractes i negocis que feia la família amb la Generalitat, o no s’analitza el silenci de la immensa majoria dels mitjans de comunicació catalans quan es va destapar el cas Banca Catalana, que és la mare de tots els ous de la corrupció institucionalitzada que pateix Catalunya des de fa quatre dècades. A partir de Banca Catalana (el fiscal José María Mena explica que molts jutges de l’Audiència de Barcelona ni van llegir el sumari), Pujol es va sentir inviolable davant la llei i els mitjans de comunicació. Com un monarca. Fins i tot el millor de la sèrie, el títol de La Sagrada Família, resulta enganyós. No es refereix a les connotacions mafioses, sinó que la família Pujol Ferrusola continua essent Sagrada, gairebé intocable.

Subscriu-te per seguir llegint