La Constitució com excusa

Els poders de l’Estat van tornar a celebrar a bombo i plateret el dia de la Constitució, una celebració farisaica, en què una part important de la classe política s’ha apropiat del que en el seu moment se’n va dir l’esperit constitucional i que fa i desfà en nom de la carta magna que es va aprovar el 1978.

Sembla una incoherència que es vulgui fer veure que l’equilibri de l’Estat passa pel respecte de la Constitució, que per alguns és un text inamovible, i que hàgim hagut de presenciar durant anys Tribunals Constitucionals amb membres que tenen el mandat caducat, com passa ara mateix amb el seu president, Pedro González-Trevijano, que hauria d’haver cessat el 12 de juny d’aquest any. Però aquest és només un petit exemple, perquè tothom recorda com era el Tribunal que va derogar una part important de l’Estatut de Catalunya o què passa ara mateix amb el Consell General del Poder Judicial, que el seu president, Carlos Lesmes, va dimitir fa poc després d’estar gairebé quatre anys amb el càrrec caducat i que no hi ha manera que els dos partits majoritaris, PSOE i PP, es posin d’acord per nomenar nous vocals.

El problema és la pugna entre conservadors i progressistes. El PP, amb Mariano Rajoy al govern, va veure la possibilitat de situar, tant en el Tribunal Constitucional com en el Consell General del Poder Judicial, persones de la seva corda ideològica i així hem vist sentències del Constitucional que ratificaven el que havien avançat des del govern conservador del moment o fins i tot una interpretació del delicte de rebel·lió defensada per la Fiscalia General de l’Estat contra els polítics catalans pel referèndum de l’1 d’octubre, que el redactor de l’article del Codi Penal que la defineix, Diego López Garrido, no va veure per enlloc.

Com vam poder veure ahir, els màxims representants de l’Estat s’omplen la boca per elogiar la Constitució i, en canvi, són conscients que a hores d’ara hi ha incompliments clamorosos que els haurien de fer caure la cara de vergonya, sobretot en dies com el d’ahir que sembla que tot plegat sigui una bassa d’oli gràcies a un text que es va redactar amb la vigilància dels militars i amb soroll de sabres, que recordaven als pares de la Constitució que allò que estava en marxa a Espanya era una reforma política que havia de fer de pont entre el passat i el futur, però que, de cap manera, hi havia d’haver ruptura. Cal recordar també que en la votació de la Constitució tres diputats d’Aliança Popular (AP) es van abstenir, cinc van votar-hi en contra i vuit a favor, entre els quals hi havia el líder, Manuel Fraga Iribarne. És a dir que el PP, hereu directe d’AP, que ara defensa el text constitucional a capa i espasa i que no vol moure’n ni una coma, va ser molt tebi a l’hora d’aprovar-lo.

I, malgrat tot això, el text que va sorgir de les Corts espanyoles de 1978 tenia elements per aconseguir que les diverses sensibilitats polítiques i territorials es poguessin sentir còmodes amb el nou marc constitucional, donant per fet, això sí, que calia una lectura generosa de la Constitució de la mateixa manera que calia fer el mateix amb l’Estatut de Sau, perquè sense fer-ne una lectura generosa seria difícil avançar en la modernització de l’Estat i en la consolidació de l’Espanya plurinacional.

Però ara, més de quatre dècades després, ens adonem que la Constitució és l’excusa per defensar plantejaments ideològics i, sobretot, per mantenir un nacionalisme, l’espanyol, que no respon a l’esperit que el pares de la Constitució van voler donar a la llei de lleis que havia de marcar el camí de la concòrdia i del progrés.

Subscriu-te per seguir llegint