Trias sacseja el tauler

Quan Joe Biden –que avui té vuitanta anys– es convertí en el 46è president dels Estats Units es produí una gran polèmica a l’entorn de la seva edat. Una gran part de la societat americana el veia massa gran com per poder competir amb garanties per la presidència, malgrat que el seu oponent era Donald Trump, que només tenia quatre anys menys que ell. Restava lluny la figura de John F. Kennedy que amb 43 anys arribà a la Casa Blanca. Malgrat tot, Biden superà el seu oponent i a la vegada va completar una campanya electoral prou exitosa, malgrat les típiques confusions de l’edat, però l’home feia esforços i no hi havia dia que no aparegués en els mitjans de comunicació fent footing o corrent per anar a l’estrada on feia el míting.

Sigui com sigui, possiblement en aquesta circumstància s’han emmirallat alguns polítics de casa nostra com Ernest Maragall o Joaquim Nadal, que malgrat l’edat continuen en actiu. Ara, als 76 anys s’hi ha afegit Xavier Trias per intentar ser alcalde de Barcelona per segona vegada. Fa temps que ho havia mig insinuat, però no s’ha acabat de decidir fins ara. Va posar una sèrie de condicions, però alhora de la veritat se n’ha oblidat, atès que pràcticament no se n’ha complert cap. De moment, ja ha dit que serà alcalde o res. És a dir, en cas de perdre se’n torna cap a casa i a fer la vida de jubilat. És la primera enrabiada de vell: o guanyo o plego. De ben segur que en veurem moltes més.

De primer cal dir en lletres grans que Xavier Trias és un senyor de Barcelona. És un home intel·ligent, que fa un servei a la seva gent. No al partit, sinó a les persones que l’han acompanyat al llarg de la seva trajectòria política i que els deixarà col·locats a l’ajuntament. Vagi per endavant que ja ha anunciat la continuïtat de Jordi Martí –la seva mà dreta de tota la vida– i Neus Munté.

Amb el partit hi tindrà tard o d’hora problemes entre altres coses perquè Trias és un sobrevingut en el camp independentista i que es troba a anys lluny de la manera d’actuar de personatges com Laura Borràs o un tal Cuevillas –aquell que volia dinar de gorra al Mimolet de Girona– al qual ja li ha dit que no el vol veure ni en pintura a la campanya ni a la llista.

I Junts s’ho haurà de menjar amb patates. O Trias o el fracàs. Aquest podria ser el lema. Després de l’espantada d’Elsa Artadi, l’encefalograma del seu partit a la ciutat de Barcelona era pla. Les enquestes li atorgaven entre 2 i 4 regidors. Amb el veterà candidat Junts pot sacsejar el tauler i situar-se a molt poca distància de Colau, Maragall o Collboni, per la qual cosa en el moment dels pactes s’haurà de comptar amb la formació independentista.

Jo penso que en la propera contesa electoral a Barcelona, el candidat que encapçali la llista guanyadora serà el futur alcalde en minoria. Serà molt difícil que un pacte entre dues forces sumi majoria absoluta. I el 28 de maig no hi haurà la llista de Manuel Valls que en la darrera contesa fou qui decidí que Ada Colau fos alcaldessa en detriment d’Ernest Maragall.

Les enquestes fins ara pronosticaven un lleuger avantatge de Jaume Collboni, seguit a curta distància per Ernest Maragall i Ada Colau. Amb l’arribada de Xavier Trias pot canviar el panorama i de ben segur restarà vots al PSC i pot sumar vot útil de formacions molt distants a la seva manera de pensar. Ell ja ha anunciat que pot pactar amb qualsevol, menys amb l’actual alcaldessa. No es suporten i Trias no perdona a Colau que s’afegís a la guerra bruta de l’Estat quan el diari El Mundo publicà en portada en plena campanya un número de compte suís que s’afirmava rotundament que la titularitat era de Xavier Trias. Això certament el perjudicà i aquesta jugada tan maldestre un home com ell no se la mereixia de cap de les maneres.

Xavier Bru de Sala fa pocs dies escrivia a El Periódico: «Trias ha de convèncer un nombre significatiu de barcelonins d’ordre perquè votin el partit dels ‘pirats’ que s’ha precipitat en l’abisme del radicalisme». Certament, no li manca raó. El gran dèficit del candidat és la motxilla d’aquests eixelebrats que avui han perdut tota mena de credibilitat. Al llarg dels propers mesos voldrà ressuscitar l’antiga Convergència, tot intentant treure el cap. Però els anys passen i el país ha canviat i avui electoralment les forces majoritàries són ERC i el PSC. I a la colla d’en Puigdemont ja no se l’espera i menys després d’abandonar el govern de la Generalitat en una jugada mestra del tàndem Aragonès-Junqueras.