Després de la dolorosa derrota del Girona

Quedar eliminat a la Copa per un equip d’inferior categoria, passa a les millors famílies. El Barça va caure dos anys seguits contra equips de Segona B: Figueres (2001-02) i Novelda (2002-03). I el Madrid contra el Toledo (2000-01), Real Unión (2008-09) i Alcorcón (el famós alcorconazo de l’any 2009), amb l’agreujant que les eliminatòries contra el Real Unión i l’Alcorcón eren a doble partit. És el mateix torneig que va permetre al Figueres de Pere Gratacós, quan militava a Segona B, arribar a les semifinals de l’edició 2001-02, després de deixar enrere equips com el Barça, l’Osasuna i el Córdoba, i caure contra el Depor per un sol gol a les semifinals.

El problema no és quedar eliminat, que pot passar, i més a un partit en camp contrari, sinó perdre de la manera com ho va fer el Girona a Càceres, jugant sense nervi, sense intensitat, sense desbordar. Cap ocasió de gol l’última mitja hora, després que el Cacereño posés el 2-1 en el marcador. El més preocupant és que el Girona ja havia ofert una pobra imatge a l’anterior ronda al camp del Quintanar del Rey, quan va necessitar la pròrroga per passar. A Cáceres es va demostrar que, sense Riquelme i Yangel Herrera, aquest Girona té escassa capacitat de desequilibri.

La dolorosa derrota de Càceres també ofereix dues cares positives. La primera és que l’equip es podrà dedicar exclusivament a la Lliga. La Copa és una competició dissenyada per als clubs modestos que tenen la sort d’enfrontar-se a un Barça o un Madrid (el que els ha passat ara a Intercity i Cacereño) i per als grans que lluiten per guanyar-la. La resta són comparses del negoci federatiu de Rubiales. És una competició que provoca un desgast innecessari i un risc de lesions, com acaba de comprovar l’Espanyol amb Keidi Bare, lesionat de gravetat al camp de l’Atlético Paso, a la Palma. El Girona ja té prou nombrosa la llista de lesionats, un fet, d’altra banda, inquietant, després de set setmanes sense lliga.

El descens a Segona A de la temporada 2018-19 va ser a causa de molts factors, entre ells una mala planificació de la plantilla i l’entossudiment de no rellevar Eusebio Sacristán, però segur que el desgast a la Copa, amb intenses eliminatòries a doble partit contra Alabès, Atlètic i Madrid, també va influir. Amb Pablo Machín, en canvi, la Copa no va ser mai una prioritat. El Girona va caure tres vegades a la primera eliminatòria que disputava i una a la segona.

Naufragi majúscul del pitjor Girona a la Copa (2-1)

La segona cara positiva, esperem, és que els responsables del club hagin comprovat la imperiosa necessitat de reforçar l’equip, sobretot la posició de defensa central. En aquests moments, l’equip només compta amb dos centrals per jugar de titulars: Santi Bueno i David López, insuficients per afrontar les vint-i-quatre jornades de lliga que resten. No, l’invent de Terrats no s’aguanta per enlloc, i no només pel gol regalat a Càceres (pitjor que ell va estar un Miguel Gutiérrez amb massa alts i baixos des de fa setmanes), sinó perquè li falta molt de rodatge per ser un jugador de Primera. Esperem que el central, que ha de ser de garanties (vull dir que no fitxin jugadors que no aporten res com Raúl Carnero l’any del descens o Christian Rivera la temporada 2019-20), arribi força abans del 31 de gener. I, si és possible, no seria sobrer reforçar la davantera. Stuani ja no és el que era, i amb Manu Vallejo, si ni tan sols juga a Càceres amb el marcador advers, sembla que no s’hi compta gaire.

Subscriu-te per seguir llegint