Un Nadal laic?

Vaig llegir amb curiositat intel·lectual l’article que la doctora Mercè Izquierdo, antiga docent universitària especialitzada en Didàctica de les Ciències, va publicar el passat dimarts a la contraportada d’El Punt/Avui sota el títol Nadal és una bona notícia. La professora no amaga la seva pertinença al Grup Sant Jordi, un dels llegats del bisbe Joan Carrera, fundador de CDC i auxiliar que fou de la diòcesi de Barcelona abans que el Vaticà dictés dividir la mateixa en dues. La denominació autèntica de l’esmentat col·lectiu és Grup Sant Jordi en defensa dels drets humans, però ja se sap que avui els noms llargs es capen, com és el cas de la ciutat on vaig néixer, que dient-se Sant Feliu de Guíxols ha acabat en només Guíxols, destrossant i noquejant la història mil·lenària que es troba al darrere del nom veritable, així com la pròpia gramàtica. De totes maneres, ja se sap que la ignorància és atrevida i, si l’inserim en els actuals temps, pot arribar a ser, fins i tot, enciclopèdica, com deia el meu estimat amic Marià Busquets.

La doctora Izquierdo, en el corpus del seu ben elaborat article, distingeix entre el «Nadal laic» i el «Nadal religiós», i a partir d’aquesta pontificació malda per demostrar que ambdós «es poden enriquir mútuament per assolir un mateix objectiu: celebrar tot allò que fa que el món de les persones sigui bell i que, malgrat les dificultats i els desencerts, puguem continuar anhelant justícia i veritat per mantenir la vida». No podem saber què en diria el bo del bisbe Carrera sobre aquesta distinció entre Nadals dits religiosos i dits laics, però no crec que hi estigués d’acord, tot i que sí ho estaria respecte de la «superficialitat» d’un Nadal quasi guanyat pel consumisme, la festa i la disbauxa mentre amaga el dolor de milions d’éssers humans que té abundants causes. L’antic company de partit polític, que el deixà una vegada encarrilat, posaria més el dit en aquesta nafra que no pas gosaria alçar-lo contra algú. Així de cristià coherent era.

Nadal no és una festa laica; és una festivitat cristiana. Es commemora i se celebra el naixement de Jesús. No hi ha espai per parlar d’un imaginat «Nadal laic» per dues raons si és que la ja dita no fos suficient: la primera, perquè el mot laic és un adjectiu que es predica de les persones que no segueixen cap religió ni es relacionen amb cap confessió, segons que ens diu el diccionari, però mai ni d’un naixement ni d’un dia festiu per no laborable; i, segona, perquè laic, essent com és antònim de religiós, no pot ser alhora una cosa i l’altra. La pulcritud en el llenguatge, ens ensenya Josep Pla, ho és tot per ser precís. Nadal, que és la festa cristiana més important juntament amb la Pasqua, no és una festa laica, per una banda, i religiosa per l’altre. És una festa religiosa que pertany a una molt concreta confessió: la cristiana. La resta és confusió, volguda o no, però confusió, desconcert i desgavell. No estar gaire equipat en coneixements, conceptes i idees no porta enlloc.

Cosa diferent és el fet cert que la societat catalana, com la resta de les europees, hagi anat abandonant la fe cristiana i hagi perdut, en aquesta aposta, una de les seves arrels com a poble. Entre els llegats del bisbe Joan Carrera figura el document Arrels cristianes de Catalunya, de la qual en fou redactor. Es tracta de la comunicació pastoral mitjançant la qual l’Església catalana, massa absent últimament, deia que Catalunya és una nació que s’identifica amb la història, la cultura i la llengua del país. Va faltar posar-hi que també el nostre país s’identifica amb la religió catòlica, un dels seus fonaments, certament que sí, però la laïcitat de l’Estat que consagra la legítima autonomia de l’esfera política (Estat) respecte de l’esfera religiosa (Església) va suggerir que millor complir amb aquell mandat de Jesús que diu «doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu» que no pas donar peu per a embolicar la troca. El contratemps avui, però, es diu laïcisme. Una ideologia que intenta crear una societat prescindint de Déu i on el fet religiós queda relegat a l’àmbit privat. En multiformat dona per errar sobre Nadal.

Els laïcistes, que es proclamen falsament fills de l’esperit de la Il·lustració, veuen en el fenomen religiós, singularment en la fe cristiana, un enemic del caràcter laic de l’Estat. Serà, em pregunto, perquè el laïcisme es constitueix en una forma de creença quasi religiosa que vol amagar l’ateisme que tot sovint observen els seus membres més bel·ligerants? Això del «Nadal laic» no serà una mena de fer-se perdonar la condició de membres actius de l’Església de Roma?

Em sembla bé assenyalar que la riquesa és causa principal de l’abandonament de la naturalesa cristiana de Nadal, fins a convertir-lo en una mena de carnaval anticipat, molt allunyat del significat del mot que, en català, és «natalici» o «naixement», de la mateixa manera que la paraula Christmas vol dir «missa en Crist» o que l’alemany Weihnacht, indica «nit de benedicció», però malament anem si construïm tot un castell d’idees boiroses partint de la falsa premissa que dona per fet la coexistència natural d’un Nadal «laic» al costat d’un de «religiós».

El Nadal sempre ha estat confessional; en concret, cristià. De totes maneres per alguna cosa el papa Benet XVI, cardenal Ratzinger, ens va advertir del desarmament religiós i moral que venia patint Europa. Tenia i continua tenint raó.

Subscriu-te per seguir llegint