De Nicolás Redondo a Pepe Àlvarez

L’actual secretari general d’UGT, Pepe Àlvarez, ha definit l’històric líder sindical Nicolás Redondo com una «figura fonamental en l’antifranquisme, la transició i en la democràcia. Ha estat un home compromès, coherent i valent». Just el contrari de la trajectòria pública de Pepe Àlvarez, que s’ha caracteritzat sempre per tractar de no molestar el poder, sobretot a Catalunya.

Nicolás Redondo és de les persones que va patir la repressió de debò, la franquista. Fill d’un destacat militant socialista, es va haver d’exiliar amb només de 10 anys. Va començar a treballar en el sector metal·lúrgic basc en edat adolescent, on iniciaria la seva activitat sindical, preludi de nombroses detencions i ingressos a la presó. Per molt que alguns tergiversin la història, l’objectiu de la repressió franquista no eren els moviments catalanistes conservadors, sinó els líders sindicals i polítics d’esquerres. El franquisme més repressor torturava i empresonava sindicalistes com Nicolás Redondo, el seu coetani Marcelino Camacho (CCOO), i molts altres que lluitaven pels drets dels treballadors i combatien la dictadura des de les fàbriques, mentre autoritzava, sense cap temor, entitats com Òmnium Cultural (fundada l’any 1961), amb destacats membres de la burgesia catalana al capdavant. No descric res de nou. Són fets objectius, però convé recordar-los de tant en tant per evitar determinades manipulacions. Els sindicats obrers van estar prohibits fins a l’any 1977.

Nicolás Redondo era socialista, més del vell socialisme de la primera meitat del segle XX que de la socialdemocràcia moderna, però no va dubtar a enfrontar-se al govern de Felipe González, en la històrica vaga de 1988. Aquella vaga va suposar un inesperat cop per al govern del PSOE, del qual el mateix Redondo en formava part i n’havia sigut diputat fins un any abans. Tingués més o menys raó en les seves reivindicacions, el paper d’un líder sindical no és el mateix que el d’un president de govern. El seu final com a secretari general de la UGT (1994) no era el que es mereixia la seva trajectòria antifranquista, molt tocat per l’escàndol de la cooperativa d’habitatges PSV.

Aquella UGT, que Nicolás Redondo va comandar del 1976 al 1994, està dirigida ara per Pepe Àlvarez, al qual en més d’una ocasió he definit com un sindicalista buròcrata. És el dirigent de qualsevol àmbit social o polític més longeu d’Espanya: fa 33 anys que té càrrec. Del 1990 al 2016, secretari general d’UGT a Catalunya i des del 2016 secretari general d’UGT a tot Espanya. Quan es va convertir en líder ugetista a Catalunya, Nicolás Redondo encara dirigia el sindicat en l’àmbit estatal, Felipe González governava amb majoria absoluta, a Jordi Pujol li restaven tretze anys de president de la Generalitat, Margaret Thatcher era la dama de ferro al Regne Unit, faltaven dos anys pels Jocs Olímpics de Barcelona, i no teníem ni telèfons mòbils, ni Internet.

Pepe Àlvarez i Nicolás Redondo s’assemblen com un ou i una castanya. Mentre Nicolás Redondo es va enfrontar al govern de centreesquerra de Felipe González, a Catalunya Pepe Àlvarez sempre ha estat al costat dels governs de centredreta de Convergència. Va callar quan la Generalitat dilapidava els fons d’ocupació destinats als treballadors i afavoria acadèmies de militants d’Unió Democràtica o fundacions d’aquest partit en perjudici d’aquells als quals havien de defensar i protegir els sindicats. Com ja he explicat en alguna altra ocasió, va concedir la Medalla d’Or d’UGT Catalunya a Ignasi Farreres, el conseller que va haver d’abandonar el Govern de Jordi Pujol per l’escàndol dels fons d’ocupació. I quan Artur Mas es va treure de la mànega l’eufemístic «dret a decidir», Pepe Àlvarez, disciplinat com sempre, també va donar suport al projecte supremacista que liderava el nacionalisme de dretes. És ben veritat el que escrivia el mateix Pepe Àlvarez en l’obituari sobre Nicolás Redondo publicat dijous a El Periódico: «Diuen que a les persones se les coneix pels seus actes».

Subscriu-te per seguir llegint