Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Agustí Casanova i Masferrer

L’ex-Iugoslàvia

El Diari de Girona fou el primer de tota la premsa europea que, a l’estiu del 1987, va publicar que es produiria una cruel guerra a Iugoslàvia, llavors governada pel partit comunista i que el país es trencaria entre les diferents comunitats. El 1989 el filòsof francès Bernard-Heny Lévy també escrigué que estava punt d’esclatar-hi un conflicte. Europa no va fer res per evitar-ho.

A principis del 1990 i amb més cruesa el 1991, una terrible contesa civil va sacsejar Iugoslàvia. Slobodan Miloševic, comandava l’exèrcit serbi i molts anys després, el 2001, va ser jutjat a la Haia per haver comès un genocidi; va morir el 2006 en una cel·la abans de saber la sentència.

De resultes de l’enfrontament armat Croàcia i Eslovènia s’independitzaren; els bosnians i albanesos també se separaren després de lluites sagnants. Bòsnia va declarar la independència el 1991, el mateix va fer Macedònia.

El juliol de 1988 érem de viatge en direcció a Turquia i férem una llarga estada a Iugoslàvia. Com que els hotels, nacionalitzats pel partit comunista, eren tan cars no ens ho podíem permetre i dormíem en habitacions de domicilis particulars, en petits i il·legals apartaments o en càmpings fora del circuit turístic; l’ocasió ens va permetre conversar tranquil·lament amb la gent de les diverses comunitats.

Aviat notarem un odi gruixut i agressiu dels uns contra els altres. Un odi entre croats, serbis, macedonis, eslovens i les diferents ètnies, cadascuna amb la seva religió, llengua i costums. L’islamisme i el cristianisme eren les religions dominants, però també hi havia ortodoxes i ateus, atès que l’ateisme actua en alguns com una religió.

Tan bon punt trepitjaves una ciutat t’oferien allotjament amb la condició que paguéssim amb dòlars; la picaresca per sobreviure en un país d’economia precària i caòtica estava estesa en totes les regions. La preocupació en les seves cares era evident.

El malestar era general: la gent estava molt emmurriada, ningú reia i eren desdenyosos amb tothom menys amb els de la seva ètnia. Vivien en un fort desassossec i pressentien que en passaria alguna de molt grossa.

A la capital del Kosovo, Pristina, un albanès va entrar en un restaurant d’un serbi i l’amo el va treure a cops de punys. Mai havíem presenciat tanta brutalitat injustificable; després l’energumen s’entaulà on menjàvem i va començar el seu discurs de membre del partit comunista contra la població albanesa. «El Kosovo és serbi, no kosovar, i l’arrogància independentista només pot acabar amb una guerra de reconquesta en la qual de nou els serbis ens apoderarem del Kosovo, farem una bona neteja perquè aquesta terra és bressol fundacional de l’ètnia sèrbia».

Vaig publicar dos articles al Diari de Girona amb una il·lustració de la Montserrat en què es veia Kosovo en el centre d’on sortien fletxes en totes les direccions. També en un reportatge a la Revista de Girona vaig escriure sobre una imminent guerra fratricida a Iugoslàvia i un exmilitant del PSUC em digué que desvariejava; els serbis negociarien qualsevol intent separatista i el país romandria sencer, equilibrat, com el va deixar Tito.

No sols presenciàrem actes de violència sinó que hi havia molt mala maror i desconfiança. Ningú reia, ningú estava content. No havíem vist mai en cap altre país, gent tan malhumorada. Iugoslàvia estava a punt d’explotar i qualsevol guspira seria l’excusa suficient per fer una guerra de la qual la Unió Europea se’n desentendria i fins i tot l’aprofitaria per fer negocis.

El partit comunista actuava amb una prepotència fastigosament antipàtica, només estava al servei de la gran Sèrbia. En llocs preciosos hi trobàvem espais privats pels dirigents comunistes on ells s’hi havien construït xalets, restaurants i sales de festa. Se servien dels recursos de l’Estat pels desplaçaments familiars. Pocs ciutadans es declaraven partidaris del govern.

La ferida d’aquella guerra no està cicatritzada, els odis i rancors estan vius i aquests són els esdeveniments actuals de mal auguri que poden fer que de nou s’encengui una nova guerra.

El dia 10 de desembre el president de Sèrbia, Aleksandar Vucic, anuncià que demanaria a l’OTAN autorització per desplegar el seu exèrcit i la policia a Kosovo, en ple repunt de la tensió durant les últimes hores en els passos fronterers entre els dos països. Pot desplegar 1.000 efectius militars i policials per protegir els llocs religiosos cristians ortodoxos, les àrees amb majories sèrbies i els punts fronterers.

També va enviar una carta als caps d’estat dels països de la Unió Europea (Espanya, Eslovàquia, Grècia, Romania i Xipre) que no reconeixen la independència de Kosovo perquè facin tot el possible per bloquejar els esforços d’adhesió kosovars a la Unió Europea.

El dia 16 de desembre el ministre de Defensa de Sèrbia, Milos Vucevic, torna amb insistència a demanar formalment a l’OTAN el permís per a desplegar les forces de seguretat sèrbies a Kosovo.

La televisió ha anat informant de l’augment de la tensió i que el govern serbi està a punt d’enviar al Kosovo un front militar per salvar els serbis, el mateix que va passar anys abans. Ara el Kosovo està ocupat per musulmans i albanesos.

El dia 28-XII-22, el Diari de Girona va publicar que Kosovo tancava el principal punt fronterer amb Sèrbia per l’escalada de la tensió. El 30 del XII a El País es llegia aquest titular: «La tensió creix en l’antiga província del Kosovo i Sèrbia ha posat en alerta màxima l’exèrcit».

Hem estrenat l’any amb una possible guerra domèstica sense implicacions internacionals com la d’Ucraïna. Que Déu ens empari!

Compartir l'article

stats