Botiflers

Tinc un col·lega que em diu que quan algú ens tracta de botiflers hem d’estar-ne orgullosos. No és el meu cas. A mi em sap greu perquè en l’ànim de qui diu aquesta paraula hi la el desig d’insultar. També és cert que jo no suporto les persones que tenen aquest mot en el seu vocabulari. Per tant, he d’acceptar que no els agradi aquesta columna en justa correspondència.

Els que la fan servir solen emprar també paraules com «castellufo», «xarnego», «negrata» o «sudaca». Són els que diuen «puta Espanya» sense tenir cap respecte, per cert, per les dones que exerceixen l’ofici.

Els que tracten de botiflers més de la meitat dels seus compatriotes, viuen en una fantasia de pel·lícula en blanc i negre en la que es veuen a ells mateixos com a membres de la resistència francesa, en temps de l’ocupació nazi i tracten de col·laboracionistes botiflers a tots els que cada nit no es posen una gavardina i una boina i surten a fer descarrilar trens.

Jo me’ls imagino com a persones amb escassa capacitat de decisió, responsabilitat i creativitat en la seva vida professional o personal. Són els que quan senten un hiperventilat dels seus escridassar Oriol Jonqueres i dir-li que s’ha d’entornar a la garjola, riuen per sota el nas. En la seva ignorància no saben que a Espanya hi ha universitats, científics, artistes, professionals de tota mena, bones persones, molts demòcrates i republicans i indrets endreçats i bonics, a més d’una colla de fatxes. Creuen que els espanyols són una mena de troglodites que s’assemblen a aquells que cridaven «A por ellos, oeoeoeee» als Piolins.

Són, en definitiva, els que aquella infausta nit en la el Govern va acordar convocar eleccions l’endemà en el convenciment que no es podria proclamar cap independència després de la magnífica i exitosa jornada del 1-O, van fer canviar de parer a Carles Puigdemont tractant-lo de botifler fins a fer-li prendre una decisió que només ha portat dolor i maldecaps.

Jo em sento insultat si em tracta de botifler després de dècades en favor de la llengua, la cultura i la nació catalanes. I suposo que no passa res perquè avui, tregui una mica les urpes contra els que es posen aquesta paraula a la boca. Com diu aquell personatge de la pel·lícula Airbag «Potser ja seria hora que ens anéssim respectant una mica tots plegats». Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint