S’ha acabat el procés?

Aquests dies ha sigut motiu de discussió si això que s’anomena «el procés» s’ha acabat o no. Hi ha opinions per a tots els gustos però per poder respondre a la pregunta hauríem de poder trobar les característiques que defineixen el procés. I per fer-ho seria interessant saber quan va començar i per quin motiu.

Hi ha qui el situa en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. El president Montilla va convocar una manifestació contra la sentència, manifestació que va acabar amb el president Montilla escridassat i els manifestants cridant a favor de la independència. La manifestació va representar la demostració pública de que una part important dels catalanistes havia virat cap a l’independentisme.

Però també hi ha qui situa el començament del procés quan Artur Mas va virar sobtadament cap a l’independentisme. Havia començat el seu mandat com a president de la Generalitat amb un pacte amb el PP que va servir per aprovar els pressupostos de la Generalitat i del govern de Madrid que estava presidit per Mariano Rajoy. La resposta europea a la crisi del 2008 havia sigut l’austeritat i els pressupostos de Catalunya i Espanya eren uns pressupostos que, en consonància amb Europa, contenien importants retallades sobretot en els pressupostos de serveis bàsics com ensenyament, sanitat, etc.

Sobre els motius pels quals Artur Mas va virar cap a l’independentisme, tenint en compte els precedents, hi ha dues teories majoritàriament acceptades: 1) la negativa de Mariano Rajoy al pacte fiscal que Artur Mas havia anat a reclamar-li i que Rajoy es va negar ni tan sols a discutir o 2) la revolta de molts ciutadans contra les retallades de serveis bàsics a Catalunya per uns pressupostos aprovats amb el PP i que va culminar en la manifestació que va encerclar el Parlament i que va obligar a Artur Mas i altres membres del govern a arribar al Parlament en helicòpter i que va comportar que molts parlamentaris fossin escridassats de valent.

Sigui un o altre el motiu, o potser una mica dels dos, crec que el començament del procés el podríem situar quan a Catalunya tres partits es declaren independentistes: ERC i la CUP que ja ho defensaven de feia temps i la nouvinguda Convergència que amb el seu viratge independentista va veure com es trencava el pacte que tenia amb Unió.

El procés com jo l’entenc i amb tots els precedents que he explicat, es declara explícitament amb el pacte per a les eleccions del 2015 que va suposar la llista de Junts pel Sí, una llista de l’independentisme amb voluntat de ser unitària. No ho va ser perquè la CUP va refusar la invitació i va fer les seves pròpies candidatures. Els independentistes les van plantejar com unes eleccions plebiscitàries i el programa deia que l’objectiu era aconseguir la independència en 18 mesos. De fet en el programa es deia que l’objectiu s’aconseguiria en 4 passos: 1) Declaració d’inici del procés d’independència tan bon punt es constituís el Parlament, 2) Redacció d’una Constitució per a Catalunya, 3) Proclamació de la independència i llei de transitorietat. Es faria amb acord o sense acord amb el govern espanyol i 4) Eleccions constituents i referèndum vinculant per aprovar la Constitució.

Aquest programa establia la unilateralitat i implícitament un cordó sanitari a tots els partits no independentistes perquè, com és obvi, comportava que només es podia pactar amb els que estiguessin disposats a seguir el full de ruta, és a dir, a una declaració unilateral d’independència. Després d’això sabem el que va passar, van perdre el plebiscit en vots, Artur Mas va fer un pas al costat i un desconegut i gris Puigdemont va ocupar la Presidència i va intentar portar a terme el programa fins arribar a la consulta il·legal de l’1 d’octubre i la declaració unilateral (amb la boca petita) d’independència, el 155 i tot el que va venir al darrera.

Si pensem que la unilateralitat, la unitat de l’independentisme i el cordó sanitari a tots els partits, anomenats del 155, són les característiques essencials del procés, aleshores hauríem d’admetre que s’ha acabat perquè: 1) la taula de negociació amb el govern central mostra una deriva contrària a la unilateralitat, 2) la unitat de l’independentisme fa temps que s’ha trencat (encara que sols s’hagi manifestat de forma fefaent fa poc amb la sortida dels de Junts del govern Aragonès) i 3) l’acord dels pressupostos firmat aquest dimecres representa trencar el cordó sanitari imposat al PSC que estava vigent per part d’ERC. Òbviament això no vol dir que s’hagi acabat l’independentisme a Catalunya però sí el procés com a tal. Els que volen continuar el procés com s’havia planificat són els que es van manifestar a Montjuïc per protestar per la trobada hispano-francesa (els que van escridassar Junqueras) i ja sabem que per molt que es vulgui amagar va ser una manifestació fallida. Hi ha qui ja veu un tripartit a l’horitzó, corren molt, l’acord és el que és, res més ni res menys.

Finalment sembla que Sánchez ha decidit tirar pel dret i resoldre el problema que representa les rebaixes de penes als agressors sexuals plantejada per l’aplicació de la llei coneguda com la del «només sí és sí». La ministra d’Igualtat, Irene Montero, s’hi ha oposat dient que el problema eren els jutges que no l’aplicaven bé perquè la majoria eren uns masclistes. Manuela Carmena, amb més sentit comú, va dir que s’havia de saber rectificar, que no és tan difícil quan es veu que l’aplicació de la llei no va en la direcció que es volia. Les feministes pròximes a Podem la varen crucificar però penso que tenia tota la raó. Rectificar és de savis deia el refrany i no suposa cap descrèdit saber reconèixer els errors. Benvinguda sigui la rectificació, esperem que aquest cop ho facin bé.

Subscriu-te per seguir llegint