Jordi Pujol torna a esculpir la seva història

A finals de l'etapa de Jordi Pujol com a president de la Generalitat, una periodista que seia al meu costat a la tribuna de premsa del Parlament em va xiuxiuar: «aquest home cada dia repapieja més». Una estona més tard als passadissos de l'edifici, l'aleshores diputada del PP, Alícia Sánchez Camacho, feia una breu intervenció davant dels mitjans. Pujol va passar per allà amb el seu seguici i no va desaprofitar l'ocasió de fer broma, demostrant que, malgrat estar a les acaballes del seu mandat, no havia perdut els reflexos i la frescor que l'havia caracteritzat en dècades. El president havia jugat tota la vida a fer-se el despistat quan li convenia i ho ha continuat fent després d'haver abandonat el càrrec.

El juliol de 2022, Josep Cuní el va entrevistar aprofitant que l'històric locutor s'acomiadava de la cadena SER. L'expresident va donar una lliçó de memòria selectiva: se'n recordava molt bé de tot allò que li interessava explicar i no tant o res d'allò que li convenia deixar al marge. Una de les frases que genials de la seva intervenció, quan el periodista li va recriminar que no podia ser que no recordés uns fets concrets, quan d'altres no n'oblidava cap detall, va ser: «és que parlar de la primera i la segona guerres mundials no et compromet a res».

És cert que davant d'un públic entregat -els que el veneren- i encuriosit -els que el respecten- ho tenia més fàcil que si hagués hagut de fer front a un interrogatori fiscalitzador

L'expresident va reaparèixer fa uns dies amb motiu de la reedició del seu llibre «Dels turons a l'altra banda del riu» i en la presentació va demostrar, malgrat l'edat i haver superat un ictus, que es manté mentalment en forma i va fer gala, una vegada més, del domini de les situacions. És cert que davant d'un públic entregat -els que el veneren- i encuriosit -els que el respecten- ho tenia més fàcil que si hagués hagut de fer front a un interrogatori fiscalitzador. Però, si així hagués estat, se n'hauria sortit de la mateixa manera.

La crònica del periodista de El Periódico, Fidel Masreal, deixa molt clar com va decidir l'antic mandatari que s'havia de desenvolupar l'acte: «Pujol va reivindicar el seu pas per la presó durant el franquisme, el seu projecte de país, l'orgull davant la tristesa i la idea d'un país que malgrat tot és 'viu'. Fins i tot es va permetre els seus habituals gags de coqueteria, distracció i dots de comandament: 'Soc vell, però tinc una certa energia. Calleu!', va fer broma». Jordi Pujol en la seva essència, tot i els 93 anys. Cap clar i domini verbal i escènic.

La frase que més crida l'atenció de la intervenció és l'única autocrítica que va gosar fer-se: «Li he fallat al jove que jo era, ple d'il·lusió i d'entusiasme». Al «jove», no al «polític». Si hi ha alguna cosa que es vol censurar, va dirigida al noi que va ser i als projectes que tenia. En realitat, no és gaire cosa, més enllà del que ens podríem retreure qualsevol de nosaltres, perquè allò que hem cregut i projectat amb vint anys pocs poden dir que ho han complert fil per randa amb el pas dels anys.

Ha passat un quant de temps des de la confessió de la deixa de l'avi Florenci, aquell juliol de 2014, i l'expresident ja està preparat per continuar modelant el que considera que ha de ser el que s'escrigui, es digui i es recordi del seu pas per la vida política de Catalunya. Ha estat anys tancat al despatx, rebent visites -moltes que ell sol·licitava-, exercint un paper més que discret, mut a les orelles dels ciutadans. Mentrestant, estudiava quina era la millor manera de sortir del forat en què s'havia ficat i com fer que les llums superessin les ombres del mandat. Mai coneixerem les veritables raons que el van portar a la confessió, però sí que sabem que ara torna a esculpir la seva història.

Subscriu-te per seguir llegint