Pobresa, fam i malbaratament

El 25 de setembre de 2015, els líders mundials adoptaren un conjunt d’objectius globals per eradicar la pobresa, protegir el planeta i assegurar la prosperitat de tothom. S’havien de complir el 2030 i, per això, l’acord es denominà Agenda 2030. Els objectius eren aquests: 1) Fi de la pobresa; 2) Fam zero; 3) Salut i benestar; 4) Educació de qualitat; 5) Igualtat de gènere; 6) Aigua neta i sanejament; 7) Energia neta i assequible; 8) Treball decent i creixement econòmic; 9) Indústria, innovació i infraestructures; 10) Reducció de les desigualtats; 11) Ciutats i comunitats sostenibles; 12) Consum i producció responsables; 13) Acció climàtica; 14) Vida submarina; 14) Vida d’ecosistemes terrestres; 16) Pau, justícia i institucions sòlides; i, 17) Aliança per a assolir els objectius. Falten set anys per complir-los i el més calent...

Avui em voldria referir als dos primers objectius. Aplicant les darreres millores de càlcul de l’ONU, actualment es parla de l’IPH (Índex de Pobresa Humana) i de l’IPM (Índex de Pobresa Multidimensional). El primer indicador està compost per les tres dimensions de l’IDH (Índex de desenvolupament humà): vida llarga i saludable, accés al coneixement i serveis bàsics. A més, l’MPPM (Multidimensional Poverty Peer Network o «Xarxa de pobresa multidimensional») proposa un altre indicador força exacte i exigent, l’IPM (Índex de Pobresa Multidimensional) que analitza els àmbits d’educació salut i nivell de vida per mesurar la pobresa i ho fa de maneta global i comparatiu. Amb tota aquesta metodologia resulta que actualment hi ha més de 1.300 milions de persones que viuen en pobresa multidimensional, això és, viuen el seu dia a dia privades d’aigua potable, sanejament, nutrició adequada i educació primària. Per tant l’objectiu de la fam –potser per massa ambiciós (cf. Mc 14,7 ; Mt 26,11)– està fent aigües.

Quan al segon objectiu, el 2021 –dades de l’UNICEF– hi havia 828 milions de persones que patien fam, cosa que suposava un augment de 46 milions respecte al 2020 i 150 milions des del brot de la pandèmia del Covid-19. Si afegim la situació d’inseguretat alimentària moderada o greu el 2021, caldrà augmentar el nombre a 2.300 milions de persones (29,3%). Som tan lluny d’acabar amb la fam el 2030 que UNICEF preveu que el 2030 hi haurà al món 870 milions de famolencs (un 8% de la població).

I malgrat això, resulta que des de la nostra abundància o opulència, el balafiament d’aliments és constant. Mai com ara hem malmès sobres o residus alimentaris. Al llibre que va fer furor des de 1862, Mrs. Breeton’s Book Household Mangement («El llibre de l’Administració de la llar»), indispensable en les cuines victorianes del món anglosaxó, l’autora, Isabelle Breeton diu aquesta màxima: «A la cuina no s’ha de llençar res ni permetre que res es faci malbé». El púding va sortir allí de la necessitat de reutilitzar el pa sec com a Catalunya en fèiem sopes escaldades. Ara bé, cal diferenciar la pèrdua d’aliments (PS), produïda per la manca d’eficiència de la cadena agroalimentària de producció, processament i distribució (no pas intencionada) pel malbaratament d’aliments (MA) d’aquells que consideren voluntàriament sense valor allò que consideren sobrant o de rebuig i ni ho reciclen ni ho reutilitzen. Fins a finals del segle passat ningú no es preocupava de reciclar res fins que la directiva europea d’abocadors del 1999 fixà reduir els residus biodegradables (entre els quals, un 35% d’aliments).

Segons la Comissió ad hoc de la UE, es malgasten 88 milions de tones d’aliments a l’any (179 kg per persona, amb un cost econòmic estimat de 143 milions €), la qual cosa significa que cadascun de nosaltres malgastem 3,5 kg i mig de menjar a la setmana. La FAO, assenyalant que un terç de tots els aliments es balafia des del moment en què són collits (els vegetals) o sacrificats (els animals) –1.300 milions de tones anuals acaben a la brossa–, ho rebaixa una mica: calcula el malbaratament per persona i any a Europa i als EUA entre 85 i 116 kg tot i seguir pugnant per aconseguir la sostenibilitat alimentària. (A l’Àfrica subsahariana i al sud-est asiàtic entre 6 i 11 kg a l’any.) Si volem entendre una mica les baules d’un sistema alimentari (producció i emmagatzematge, processament, distribució i vendes, consum), seria bo que quan tinguem la taula parada reflexionéssim sobre l’origen de cada producte (on es va fer, com es va conrear o criar, regar o nodrir, collir o criar) i quin PEG (Potencial d’Escalfament Global) ha ocasionat, sabent que el metà (CH4) escalfa el planeta a una velocitat 25 vegades superior al diòxid de carboni (CO2). Cal passar d’una economia lineal a una de circular que consideri producte reciclable tot rebuig i acabar amb el concepte de deixalles. El 2020, per primera vegada a la història, el volum de les estructures fetes per l’home (carrers, edificis, màquines) superà el volum de tots els éssers vius del planeta (Elhacham, E. i altres: «La masa global creada por el hombre supera a toda la biomassa viva», Nature, 588 (2020)p.442-444).

Davant d’aquestes dades, a partir d’unes recomanacions de la FAO en defensa de la sobirania alimentària que suposa una veritable revolució, valdria la pena que seguíssim aquest decàleg: 1) Consumir productes locals o de proximitat (amb curts circuïts de distribució) sabent que a Espanya ja hi ha conreu de fruites tropicals beneficioses per la salut (per ordre: coco, pinya, papaia, guaiaba, mango, maracuià, plàtan, guanàbana,) i altres xirimoia o kiwi; 2) Comprar en establiments de comerç just aquells productes llunyans (cafè, xocolata, te...); 3) Fer una llista, sense imposicions ni suggeriments publicitaris, i comprar el que necessitem; 4) Comprar sense prejudicis; hi ha fruites «lletges» o amb formes irregulars que solen ser igual de bones; 5) Comprovar la nevera per emmagatzemar aliments entre 1º i 5º per aconseguir la màxima frescor i la vida útil; 6) Ordenar les lleixes de la nevera movent els productes més antics (o les sobres de menjar) a la part davantera i deixant els més nous a la part posterior; prenem del frigorífic el que tenim al davant; 7) Entendre els significat de les dates de caducitat indica quan l’aliment és segur per al consum, mentre que la data de consum preferent sols sindica que la qualitat de l’aliment és millor abans d’aquesta data, però que segueix sent segur consumir-lo després; 8) Procurar no comprar transgènics (productes sorgits de llavors als quals se’ls ha introduït un gen que no és de la seva espècie) perquè no hi ha prou estudis que demostrin la innocuïtat d’aquests productes per a la salut ni cap directiva europea que n’exigeixi la certificació, tot i que es permesa la comercialització de llavors transgèniques de blat de oro, soja, colza; 9) Donar els excedents que no aprofitarem a d’altres persones; 10) Distingir preu i valor; els avantatges econòmics d’un preu baix, obliden deliberadament el valor social, mediambiental o saludable de determinats productes.

Subscriu-te per seguir llegint