Tamames i la moció de censura

Com molts altres, vaig tenir coneixement de Ramón Tamames Gómez per la seva enciclopèdica obra Estructura econòmica de España, editada per primera vegada l’any 1960, i reeditada posteriorment moltes vegades. Encara avui constitueix una investigació de referència. L’any 1980, una vegada ingressat en el Congrés dels Diputats, el vaig conèixer personalment i el vaig tractar durant anys, sempre en el marc de l’activitat legislativa i de control al Govern d’Espanya. Era un home que imposava, tant per la seva alçada com per la seva veu, així com també pel contingut dels seus discursos i la gestualitat que l’acompanyaven. Recordo que a la Junta de Portaveus es va convertir en un personatge entranyable pels seus oblits, per la seva fina ironia i sovint pel seu polit sarcasme. Un home del Partit Comunista d’Espanya (PCE), el partit polític més potent dins i fora del país, conjuntament amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el sindicat Comissions Obreres (CCOO) en temps de la dictadura. Les tres formacions que més severament patiren el franquisme.

En Tamames que vaig conèixer era altiu i molt amic de les pessetes. Res a veure amb en Santiago Carrillo, en Gregorio López Raimundo, en Cipriano García o en Marcelino Camacho i ja no dic amb Dolores Ibárruri, La Pasionaria, que també vaig conèixer i tractar; amb alguns, com ara en Carrillo o en López Raimundo, fins i tot intimar. Gent, aquestes, amb les seves idees i amb una vida pública i privada congruent amb les mateixes, que havien sabut endreçar-les en benefici del canvi de règim polític que liderava el rei Joan Carles amb l’ajut inestimable del president Adolfo Suárez i un dels seus mentors, en Torcuato Fernàndez Miranda, designat president de les Cortes españolas amb l’objectiu de que se suïcidessin amb la Llei de Reforma Política i cervell de l’operació «desmantellament del franquisme». Gent amb ideologia comunista que van fer la seva evolució cap a l’«eurocomunisme», com se’l va anomenar, que es caracteritzava pel seu rebuig vers el model desenvolupat per la URSS, una major proximitat cap a la classe mitjana sorgida del capitalisme i l’acceptació d’un parlamentarisme pluripartidista. Gent que ves a saber si amb l’acceptació d’un canvi de sistema polític pactat amb els reformistes del règim franquista intuïen que entraven en una etapa de feblesa sociològica i electoral per als seus objectius de «classe». Però que, tanmateix, ho varen fer en benefici d’un interès superior: la conciliació de les dues eternes espanyes i la democràcia.

El professor Tamames ha tingut, en l’àmbit polític, un recorregut com a mínim desconcertant: del PCE al PSOE, del PSOE a IU, d’IU al CDS d’en Suárez...i del CDS a Vox tot passant una llarga etapa d’ostracisme polític, social i acadèmic. En aquest pou ha anat a pescar en Santiago Abascal i s’ha trobat amb un Tamames envellit, amb 89 anys a l’espatlla i amb greus dificultats en mobilitat. Un Tamames que, segons la seva antiga companya d’escó i de militància, l’advocada Cristina Almeida, «no sap on es fica i tampoc Vox no sap on es posa amb ell». Un altre històric del PCE, Manolo Monereo, ens descobreix ara que el gat vell d’en Ramón mai no va ser marxista sinó un «regeneracionista antioligàrquic» que va complir el seu paper de diputat pel PCE amb dignitat, cosa de la que en puc donar fe, però que alhora era tan tossut com contradictori. Obstinat i caparrut ho era, i contradictori ho avala el seu pica-pica partidista.

En Tamames que vaig conèixer tenia una forta personalitat, la qual conreava com tot devot narcisista, i, per tant, em sembla que l’Almeida ho encerta: el seu ego el pot trair i endemés trair la voluntat última de la moció de censura que aquest dilluns Vox enregistrarà en el Congrés del Diputats. A Espanya, copiant el model alemany, la reprovació del president del seu govern en seu parlamentària exigeix que la majoria absoluta de la Cambra doni suport al candidat proposat pels qui l’avalen. Això explica que només s’hagin presentat cinc des de la vigència de la actual Constitució i que tan sol una hagi prosperat (la de Pedro Sánchez enfront de Mariano Rajoy). La darrera també fou avalada per Vox i em permeto recordar que fou la que menys vots a favor del seu candidat, l’Abascal, obtingué. El partit populista de la dreta –el de l’esquerra és Podem– pot tornar a fer figa malgrat que aquesta vegada no sigui Abascal el seu candidat, sinó Tamames. De presumit a presumit, fins i tot en el joc de l’Oca, qui marca el camí de la victòria és l’atzar. Això no obstant, la sort no té escó i, conseqüentment, tot em fa vaticinar que tardarem temps en veure la moció en un ordre del dia del plenari i que el professor Tamames, ateu fins i tot respecte de la fortuna i de la fatalitat, no se’n sortirà. Allò que sí sabrem algun dia, sigui abans o sigui després del tràmit, és quin detall ha rebut o quina promesa de futur li ha estat feta a canvi d’acceptar tan ignominiosa com onírica representació parlamentària que en espectacle llastimós acabarà convertint-se. D’impossibles frustradors viuen els populismes.

Subscriu-te per seguir llegint