L’últim Montalbano

És tallar curt qualificar de decebedora la novel·la Riccardino, obra pòstuma de l’escriptor sicilià Andrea Camilleri, mort el 17 de juliol de 2019. La va començar a escriure el primer de juliol del 2004 i la va acabar el 30 d’agost del 2005, amb una reelaboració l’any 2016.

L’ajornament de l’edició a Itàlia fins al 16 de juliol del 2020 era fruit de l’acord entre l’autor i l’editorial: no es publicaria fins que «li haguessin passat les ganes d’escriure».

De fet, ajornar la publicació d’un llibre no és cap novetat. Entre altres, també ho va fer Agatha Christie en les novel·les pòstumes Assassinat adormit i Teló! L’últim cas de Poirot.

Bé, tornem a l’últim Montalbano. L’argument gira entorn de l’assassinat d’un jove director d’una sucursal bancària, però es complica el que semblava una revenja per qüestions d’honor entre quatre amics. Tot i que la trama és trivial, sense arrossegar el lector, l’histrionisme dels policies frega el surrealisme, Vigata és el poble de ficció a la vora del mar, que enamora per la lluminositat mediterrània, i Livia és l’amant llunyana capaç de treure’l de polleguera. Ara bé, la presència dels personatges i de situacions habituals és, en aquests cas, una qüestió supèrflua, eclipsada per una crítica mordaç a la jerarquia eclesiàstica personificada en un bisbe amb molta influència a les altes esferes.

Així, quan el comandant li fa saber que el prelat de la diòcesi està descontent amb la manera com porta la investigació, Montalbano es fa el suec i pregunta amb ironia si Sa Excel·lència ha fitxat pel Ministeri de l’Interior. El seu superior li etziba: «Sap perfectament que en aquest país a l’Església no li cal que la fitxin enlloc perquè ja és a tot arreu».

L’escriptor deixa en testament una pulla sobre el poder terrenal d’una institució retrògrada, avesada a la pompa i l’oripell i encobridora de pedòfils.

Una altra curiositat a ressenyar és la presència de l’Autor, que interactua per telèfon amb el comissari, per intentar imposar-li el seu criteri sobre l’evolució de l’obra.

El recurs literari de barrejar realitat i ficció és la cirereta de l’amarg pastís que Camilleri ha ideat per desfer-se de Montalbano. Les converses entre l’Autor i el comissari són una delícia, tot i que es deixi entreveure la previsible derrota del protagonista. L’Autor sempre té les de guanyar perquè, si li passa per la barretina, només cal esborrar el personatge del text.

És a dir, deixa clar que tota obra és de l’autor i els personatges no tenen vida més enllà de la voluntat del seu creador. I s’ha acabat el bròquil!

Dit això, aquesta novel·la negra és la carta de comiat de Camilleri per posar punt i final a les aventures del comissari Montalbano.

Descansin en pau!

Subscriu-te per seguir llegint