Un meublé a Waterloo

La història ha arribat a oïdes meves per tres fonts diferents, cosa que la fa versemblant. Una prestigiosa llacista -parella al seu torn d’un altre eminent llacista- , va voler complir amb el sagrat precepte de visitar almenys una vegada en la vida al Vivales a la Casa de la Republiqueta, com qui va a la Meca però sense necessitat de fer set voltes al palauet. Com és costum entre els llacistes de pro, va ser convidada a quedar-se a dormir, però la il·lustre dama va coincidir amb un altre llacista que també hi pernoctava, i va tenir a bé compartir llit amb ell. Segons expliquen, tots els inquilins que aquella nit s’allotjaven a la Casa de la Republiqueta van saber de la fogositat de la nouvinguda dona, tals eren els crits que se sentien per tota la mansió. I fins i tot per tot el veïnat, encara que per fortuna els veïns de l’indret estan acostumats a les recreacions de la batalla de Waterloo, i pensarien que es tractava dels renills dels cavalls napoleònics en ser esbudellats per l’artilleria del duc de Wellington. Com sempre ocorre, el relat dels fets va acabar arribant a l’ultratjat i la parella es va trencar, es veu que l’home no es va creure la versió equina amb la qual alguns van voler consolar-lo, i això que sent llacista ha de ser de natural confiat i fàcil d’enganyar. No és res estrany que el Vivales estigui cada dia més envellit i demacrat, a veure qui és el maco que cluca ull amb els gemecs i bruels que ressonen en els passadissos fins a l’albada.

La crònica de la cornamenta no té més interès, i a més no penso revelar el nom de la senyora enxampada en flagrant còpula, ja va dir algú que un cavaller no té memòria i una dama no té passat, així que muts i a la gàbia. Aquí el que importa és que el Vivales ha trobat per fi la forma que tornin les visites a la Casa de la Republiqueta, que últimament anaven de mal borràs, i per postres guanyar uns euros, que les caixes de resistència començaven a tenir teranyines. Per als fidels de JuntsxFornici (o com es diguin avui), anar a Waterloo a escoltar les mateixes bajanades de sempre ja no tenia encant, en canvi, anar-hi amb la parella il·legítima per a passar una nit de passió boja, és una altra cosa. El lloguer d’habitacions per hores ha estat sempre un negoci pròsper, a la mateixa Barcelona va existir durant molt de temps La Casita Blanca, on els amants podien donar curs als seus ardors en intimitat i amb discreció. En el cas de Waterloo se’n podria dir La Caseta Groga, així a més d’evitar plagiar el nom, serà un reconeixement cap als presos i exiliats que la van impulsar.

Per descomptat, s’haurà d’accentuar la salubritat de les habitacions. No vull insinuar que el senador Matamala hagi descurat les seves funcions de fàmula, però a partir d’ara haurà de canviar els llençols de cada habitació així que una parella l’hagi abandonat, això és clau, si un va a un meublé de luxe a Waterloo, no vol trobar taques en el cobrellit ni pèls en el bidet. La presència de Toni Comín, gairebé oblidada, cobrarà de nou importància, en les cases de tolerància mai no està de més un pianista. No pot faltar tampoc un circuit tancat de cinema per a adults, molt útil per a entrar en matèria.

Amb el canvi en el model de negoci, el Vivales ha passat de ser un simple president legítim en l’exili, a ser la madam legítima en el meublé, amb la consegüent millora en el seu prestigi que això suposa.

Subscriu-te per seguir llegint