El cafè i la cigarreta

Fa uns dies es va fer pública una sentència del Tribunal Suprem dictada el 22 de febrer. Ara bé, ja abans de la seva publicació oficial es va efectuar àmplia difusió en mitjans de comunicació i xarxes socials que suposo que va posar nerviosos als que els agrada prendre un cafè i fumar-se una cigarreta (que el segon no sigui precisament bo per a la salut ho deixarem per un altre debat), ja que trobem titulars en aquests termes: «El Suprem avala que els treballadors hagin de fitxar quan surten a fumar o prendre cafè», «El Tribunal Suprem avala que la pausa del cafè no computi com a jornada laboral», «Caldrà fitxar per sortir a fumar o prendre un cafè en horari laboral», «El Suprem dicta que les pauses per fumar o cafè cal descomptar-les de la jornada laboral».

Moltes persones que llegeixin només el titular de la notícia quedaran convençudes que l’alt tribunal no permet, a qualsevol empresa, que el cafè i la cigarreta, una cosa molt freqüent a la vida laboral que requereix moments de pausa i conversa entre companys i companyes pugui ser «gaudit» amb normalitat, ja que si es computa com a temps de treball llavors hi haurà molt menys interès, per no dir que molt poc, en el gaudi.

Ara bé, si segueixen llegint la notícia, comprovaran que es tracta d’una empresa, en què se suscita un problema jurídic relatiu al concepte de temps de treball i com s’ha de dur a terme el registre de jornada, i que això afecta de manera incidental al «cafè i cigarreta», és a dir, a la pausa a què tota persona treballadora té dret durant la jornada de treball si concorren les circumstàncies previstes a l’art. 36.4 de la Llei de l’Estatut dels treballadors («Sempre que la durada de la jornada diària continuada excedeixi les sis hores, caldrà establir un període de descans durant la durada no inferior a quinze minuts. Aquest període de descans es considera temps de treball efectiu quan així estigui establert o s’estableixi per conveni col·lectiu o contracte de treball») o així està regulat al conveni col·lectiu d’aplicació.

Suposo que la resolució judicial va ser llegida en la seva integritat pels que van redactar la notícia sobre el contingut. Per part meva, he hagut d’esperar a la recent publicació de la sentència per poder emetre un parer sobre això, cosa que com tot jurista sap és allò que s’ha de fer, haver llegit la sentència, per valorar no només el seu contingut sinó també la seva importància i impacte real.

Després de l’atenta lectura de la sentència estic en condicions d’afirmar que el TS no «dicta» ni «avala» que totes les persones treballadores hagin de dedicar el temps de descans, i no part del temps de treball, a la pausa laboral, sinó que això estarà en funció de quina sigui la regulació aplicable a cada empresa, i més concretament en el cas ara analitzat, si existia una tolerància empresarial cap a aquest gaudi, de manera que es considerés com a temps de treball efectiu, o el que és allò mateix, si hi havia una condició més beneficiosa, que ja avanço que no es va poder provar en instància, i que per això el TS parteix dels inalterats fets provats per arribar a la seva decisió.

També és cert, cal dir-ho, que algun titular és més clar sobre el contingut d’aquesta part (molt petita) de la sentència. Per exemple, «El Tribunal Suprem avala que (l’empresa demandada al conflicte) obligui a fitxar els treballadors quan surtin a prendre cafè o a fumar».

En definitiva, permetin que ho digui amb claredat: en primer lloc, sí que hi ha dret a prendre un cafè, conversar, descansar... durant la pausa laboral; i, en segon terme, que es computi o no com a temps de treball efectiu o no, dependrà del marc convencional aplicable.

És a dir, en totes aquelles empreses on es computi el temps de descans com de treball efectiu, no hi ha res que els afecti de la sentència del TS, i per tant la hipotètica preocupació, si no han llegit tota la notícia (una mica més que possible) i per descomptat si no han llegit la sentència (una cosa molt més probable) ha de quedar esvaïda.

Cal, doncs, distingir en com es dona la notícia als mitjans de comunicació i xarxes socials, i quin és el seu important contingut.

En realitat, el TS només confirma la sentència dictada amb anterioritat per l’Audiència Nacional, i desestima el recurs de cassació interposat per la part sindical. A més, cal destacar que la importància que la sentència dedica al cafè i al cigarret és de poc més de tres línies, i que el TS únicament reitera allò que ja va dir l’AN, que va ser objecte de crítica per part meva en el seu moment. Però és la part de la sentència, gairebé l’única, que ha merescut l’atenció mediàtica, quan hi ha un contingut molt més rellevant respecte a la realització i el còmput de les hores extraordinàries.

En fi, un conflicte que certament és important per a la plantilla de l’empresa afectada i que s’ha resolt de manera desfavorables als interessos de l’organització sindical que va interposar el conflicte, però que no arriba, ni de bon tros, a la rellevància que se li ha volgut donar mediàticament.

I mentrestant, reitero una tesi que he defensat, i segueixo defensant, en múltiples ocasions: demanar una vegada més que seria bo que les relacions laborals es construïssin sobre l’acord de tots els subjectes directament implicats, ja que això redundaria en benefici de tots ells i ajudaria a més a reduir la conflictivitat en seu judicial.

Subscriu-te per seguir llegint