Les energies renovables, sense consens social

La transició energètica, davant d’una emergència climàtica, hauria de tenir bona premsa i una gran acceptació social. No conec ningú que parli malament de la tasca de Cáritas o de les ONGs que treballen a l’Àfrica per aconseguir vacunar canalla i evitar morts de malalties aquí ja superades. En canvi, el nou model energètic té un objectiu molt més ambiciós: haurà de salvar el món sencer en aconseguir que es deixi d’emetre CO2, que és pel que sembla, el principal causant del canvi climàtic.

La realitat és que la implantació d’energies renovables és rebutjat per amplis sectors socials. La recent aprovació dels Pla d’Ordenació de l’Espai Marítim han posat en peu de guerra als pescadors del Cantàbric i d’Andalusia; molts científics de prestigi han publicat articles d’oposició a determinats projectes que es volen fer enquibir en zones de gran biodiversitat. Fins i tot, la Fundació Cousteau ha demanat prudència. Molts grups ecologistes s’oposen a com es volen implantar determinades instal·lacions de producció de renovables a escala industrial. Sovint les autoritats locals es posicionen en contra, fins i tot la Greta Thunberg, que no va dubtar a travessar l’Atlàntic en un vaixell a vela per a reduir la petjada de carboni per acudir a una reunió del COP, ha estat detinguda a Noruega per oposar-se al desplegament d’aerogeneradors a terres indígenes. I moltes vegades llegim a la premsa problemes de «l’Espanya buidada» a la manera de com es vol fer el desplegament.

També s’han sentit queixes de les patronals eòliques i fotovoltaiques que es posicionen sovint en contra de decisions del Ministeri, en aquest cas per raons diferents, ja que volen accelerar el procés; alguna cosa han aconseguit, ja que s’ha modificat recentment la normativa per la qual els projectes que s’han de sotmetre a avaluació d’impacte ambiental no són tots i amb menor exigències.

Ens podem preguntar com pot ser que una cosa absolutament necessària per a poder conservar el nostre model de vida, rebi tants posicionaments en contra. Penso, en primer lloc, que els documents que justifiquen la declaració de zones pel desenvolupament de l’energia eòlica marina no són prou bons i qüestions claus, o no són tractades o ho són d’una manera molt superficial, com és el cas de la pesca. Els criteris emprats són insuficients per a poder decidir la veritable idoneïtat d’una zona i es confia a estudis posteriors que els promotors puguin endegar. Són a més documents amb clares contradiccions, tant metodològiques com d’objectius, amb la Llei de Protecció del Medi Marí o amb Directives de protecció de la biodiversitat. A més han estat elaborats sense participació real dels sectors afectats, malgrat que nominalment han estat citats però el procediment ha estat molt allunyat del que es va decidir com necessari a la llunyana Conferència de Rio de 1992; vivim un veritable procés de retrocés en aquest àmbit donat que la societat vol ser consultada amb anterioritat a iniciar la tramitació del projecte; no tenen gens d’interès a participar a misses dites.

Tampoc la prepotència que han mostrat alguns dels Promotors avançats, presentant informes clonats d’empreses suposadament competitives per marcar territori, abans que s’hagués aprovat el POEM. Tot sota una direcció del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico, que ha incomplert terminis, ha creat confusió, ha estat el coll d’ampolla per la tramitació dels projectes, fins que a finals de gener va enllestir la feina endarrerida i que encara ni es disposa de l’instrument jurídic que ha de regular les subhastes. Aconseguir que tots el projectes obtinguin la connexió a xarxa sembla difícil. Per això seria molt interessant que algú aportés la informació de quants MW han iniciat la tramitació i quants finalment han arribat a produir energia; aquest índex serviria almenys per tractar d’evitar els errors del passat.

Fins que no hi hagi al titular de la concessió, el més probable és que les empreses no inverteixin donada la incertesa de si seran o no finalment els adjudicataris. Donat que estem ja a 2023 i que s’estima que el temps necessari per construir i posar en marxa un polígon d’eòlica marina és de 7 anys, és prou evident que no es compliran els objectius per 2030 del full de ruta del mateix govern.

Tot plegat sembla un procediment amb elevada dosi d’improvisació, redactat als despatxos i sense trepitjar terreny, amb períodes de manca d’activitat i altres a cuitacorrents. Per exemple a mi em preocupa una dada que no he trobat enlloc: quants MW d’energia eòlica i fotovoltaica caldria instal·lar per abandonar al carbó i el gas i les nuclears i disposar de suficient producció elèctrica verda per fabricar l’hidrogen del mateix color que pugui fer faltar per a substituir les combustions? I un calendari per a tot plegat.

Sigui quin sigui el número, em temo que ni tenim prou territori, ni capital econòmic ni disponibilitat de materials claus per fer-ho.

Mentrestant, estem desencisant la societat en relació a la implantació de les renovables.

Subscriu-te per seguir llegint