Som d’arròs i macarrons

Algunes dades de la part no política del darrer Baròmetre polític. Ja tocava que el Centre d’Estudis d’Opinió investigués subjectes importants de veritat.

Els catalans som catalanistes de boca però no de paladar. Considerem que el plat més representatiu de la cuina catalana és l’escudella, seguida de les seques amb botifarra i el pa amb tomàquet. Però el que ens agrada més menjar són els arrossos (els majors de cinquanta anys) i la pasta (els menors d’aquesta edat), en les seves múltiples varietats. L’escudella serà molt catalana, però on hi hagi una paella amb musclos o uns macarrons amb tomàquet i molt de formatge del menú infantil, la tradició té permís per descansar.

El segon equip de futbol de Catalunya per simpatia popular és el Reial Madrid. Els seguidors blancs multipliquen per quatre els de l’Espanyol. Els socis d’aquest darrer club ho saben prou bé: quan el Realísimo visita el seu estadi, per la composició de les graderies sembla que siguin a Chamartín.

Els catalans tenim una imatge quasi escandinava de nosaltres mateixos. En esperit fem realitat el somni d’Espriu i ens allunyem nord enllà per fugir de la covardia i el salvatgisme tòpics. Quan ens ho pregunten, ens definim com persones responsables, obertes a noves idees, poc extravertides, emocionalment vulnerables i no gaire afables. Tots aquests que es barallen a crits a l’arena política, i no ens deixen descansar amb la seva mania d’enllaçar les crisis amb els ensurts i les astúcies de pissarrí amb els salts al buit, no deuen ser catalans, sinó turistes que participen en un joc de rol i han llogat el palau del Parlament.

La millor de totes: gairebé nou de cada deu catalans que condueixen asseguren que poques vegades o mai han estat insultats o criticats per altres conductors quan eren al volant. Això significa dues coses: que conduïm amb els vidres fins dalt i no sentim les veus exteriors, i que la creença sobre xiular-nos les orelles és errònia.

Així som. O així ens veiem.

Subscriu-te per seguir llegint