La democràcia decau a Catalunya

No, la convivència no ha millorat a Catalunya, com proclamen alguns. Tot continua igual que sempre: si vols viure bé i tranquil, calla, no diguis res, no et signifiquis, com en el franquisme. Cert que no estem igual que el 2017, ni com en el 2019, els independentistes han deixat de causar disturbis als carrers, més que res pels efectes dels tribunals de Justícia, però es manté el supremacisme i la imposició nacionalista en tots els ordres de la societat catalana.

Només en l’última setmana, hem assistit als següents fets:

1. Un diari de Madrid -els d’aquí callen- ha revelat que la Generalitat va sotmetre a un judici sumaríssim a la infermera de la Vall d’Hebron que va gravar el famós vídeo del «puto C-1 de català». Durant cinquanta minuts, un funcionari va interrogar-la inquisitorialment només per haver exercit la seva llibertat d’expressió. Cert que la noia no va estar massa encertada en la gravació del vídeo, però d’aquí al linxament al qual ha estat sotmesa, seguit d’un interrogatori per justificar el seu acomiadament fulminant, hi va un abisme. De debò, hi ha gent que defensa que el linxament i el judici sumaríssim a aquesta infermera és propi d’un país democràtic i acollidor? Tanta dependència de les subvencions tenen els sindicats que no n’hagi sortit cap a defensar els drets d’una treballadora indefensa? Com deia un dels intel·lectuals més crítics amb el nacionalisme, George Orwell, «el nacionalista no sols no reprova les atrocitats comeses pel seu propi bàndol, sinó que té una notable capacitat per a no sentir-les, ni tan sols parlar-ne».

2. La delegada del govern català a Madrid, Ester Capella (ERC), ha vetat la presentació del llibre El brazo friki del procés i el postprocés, de l’exdiputat del PSC Joan Ferran a Blanquerna, la seu de la Generalitat a la capital de l’Estat. Ester Capella, en canvi, va presentar fa un parell de mesos al mateix lloc el llibre Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català, escrit per un alcalde d’ERC. A Joan Ferran, un dels socialistes més crítics amb el nacionalisme, no li han perdonat que l’any 2007, quan encara faltava temps per l’inici del procés, declarés que «cal arrencar la crosta nacionalista de TV3». Allà li van posar la creu.

3. El conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena (ERC), va vetar la presència del primer secretari del PSC i cap de l’oposició, Salvador Illa, a la festa anual dels Mossos d’Esquadra. Després de la corresponent queixa socialista, Elena s’ha vist obligat a rectificar i cursar la invitació al líder del partit més votat a les últimes eleccions catalanes. 

4. La politòloga Astrid Barrio, que no ha combregat mai amb l’independentisme, ha estat sotmesa els últims dies a un linxament a les xarxes socials per haver-la inclòs Pere Aragonès en l’anomenada comissió d’experts per debatre l’Acord de Claredat que el president de la Generalitat s’ha tret de la mànega. Els sectors més radicals de l’independentisme, o sigui els propers a Puigdemont i la CUP, no accepten cap veu discrepant. Catalunya només són ells. La majoria l’han acusat d’«espanyolista», òbviament, en el sentit més despectiu. El nacionalisme català està molt lluny del pensament d’un intel·lectual d’esquerres com Noam Chomsky: «Si no creiem en la llibertat d’expressió d’aquells que menyspreem, no creiem en ella en absolut».

5. I, per acabar-ho d’adobar, només ens faltava que el Govern català s’immiscís a la guerra futbolística Barça-Madrid. És tant el seu supremacisme, és tant el control que exerceixen sobre tota la societat catalana, que es creuen en el dret de demanar públicament la retirada d’un vídeo d’una televisió d’un club de futbol. Ells que tenen sota el seu control TV3, la televisió estrella de les fake news. No saben que el seu organisme de control, el CAC, acaba de dir que el polèmic vídeo de la Verge del Rocío a TV3 «és llibertat d’expressió»? Se superen cada dia.

El més preocupant, però, no és que el nacionalisme català utilitzi aquests mètodes antidemocràtics, forma part de l’ADN de tot nacionalista. El problema, greu de debò, és que els Comuns els donin suport, el PSC calli, els sindicats es facin l’orni i els mitjans de comunicació silenciïn la realitat del país. És la decadència dels principis més elementals d’una democràcia.

Subscriu-te per seguir llegint