L'única gepa que no veu Pablo Iglesias

Comença sempre la intervenció amb un to suau i, a mesura que passen els segons, es va animant cada vegada més fins que fa ostensible la indignació que el caracteritza per qualsevol tema que no sigui una lloança vers la seva figura política. Cada dilluns es produeix la mateixa situació a la tertúlia del programa de Jordi Basté a RAC1, quan el presentador llança la pregunta: «I tu què en penses, Pablo?». L'exlíder de Podemos engega aleshores la maquinària per acabar acusant de tots els mals de la humanitat a un sense fi d'agents polítics, socials i -sobretot- comunicatius. Bé, d'aquells mals que el molesten i especialment si l'afecten. Rep tothom, fins i tot un dels periodistes qualificats de La Vanguardia, Enric Juliana, del mateix grup de l'emissora que li obre els micròfons i li dona llibertat per dir el que li ve de gust.

El problema no és la crítica d'Iglesias a tot allò que considera censurable. Té tot el dret de fer-ho, només faltaria. El problema són les formes, la poca empatia, la «superioritat moral», com escrivia aquesta setmana el director d'El Periódico, Albert Sáez. Un exemple d'aquesta situació va ser l'endemà de l'entrevista de Jordi Évole a Yolanda Díaz. Pablo Iglesias va engegar la metralladora verbal qualificant les paraules de la vicepresidenta segona del Govern d'«ensalada de hostias». D'acord que ella va deixar uns quants missatges al seu antic cap de files i que ell podia contestar-la com volgués, però una vegada més es va situar en el pedestal que sembla donar-li la raó com si es tractés d'una veritat absoluta.

Fa pocs dies, El Periódico, del mateix grup editorial que Diari de Girona, posava el focus, amb un article de Marc Marginedas, en un dels fitxatges de la nova televisió de Pablo Iglesias, Canal Red. Es tracta d'Inna Afinogenova, exsotsdirectora de la web en espanyol del canal governamental rus RT (anteriorment Rússia Today), que està acusada per un antic treballador del mitjà de comunicació de falsejar notícies a favor del Kremlin. No cal dir que la reacció de Pablo Iglesias va ser qualificar de «palmeros del poder» a aquells que critiquen la seva col·laboradora. S'entén així una mica més quin és el concepte de mitjà de comunicació que defensa l'exlíder de Podemos, quina és la seva particular visió de la pluralitat informativa i sobre quins tipus de periodistes i mitjans estan veritablement qualificats per exercir l'ofici. Per això es permet el luxe de donar lliçons sobre què és periodisme.

És innegable que Pablo Iglesias ha estat capaç de posar les esquerres de l'esquerra del PSOE al mapa polític espanyol

És innegable que Pablo Iglesias ha estat capaç de posar les esquerres de l'esquerra del PSOE al mapa polític espanyol. Els predecessors de Podemos s'arrossegaven amb poca representació a les institucions o només podien gaudir de poder en comptats ajuntaments. Ell i la seva gent, servint-se naturalment d'alguns mitjans de comunicació que fins i tot els van acollir amb certa gràcia als seus espais, van portar el conglomerat de partits fins al govern d'Espanya. Això té un mèrit extraordinari i se li ha de reconèixer a Iglesias part de l'èxit aconseguit. A partir d'aquí, com més poder s'arreplega, més riscos hi ha de perdre'l, que és que li ha passat a l'exlíder de Podemos.

I res de les seves intervencions públiques seria censurable si Pablo Iglesias fos capaç de fer un punt d'autocrítica. La seva primera màxima és el victimisme, molt estès no només en cercles polítics, tot i que poc ajuden a trobar solucions, i la segona, culpar a qualsevol ésser vivent. Mai fa una mirada interior per trobar en què poden haver influït les seves pròpies decisions en la situació que viu. Pablo Iglesias detecta les gepes de tothom i l'única que no veu és la seva.

Subscriu-te per seguir llegint