Ens quedem sense platges

Molt probablement, de tots els escenaris pessimistes que els experts preveuen sobre els efectes del canvi climàtic, penso que les onades de calor, la sequera i la pèrdua de platges són els que socialment més hem percebut. De la sequera, que persisteix, en vaig parlar fa unes setmanes; ara, i quan ja tenim la temporada de banys a tocar, penso que val la pena comentar quina és la situació de les platges al nostre país.

És evidentment que ens enfrontem a un problema greu. Un càrrec de la Generalitat va dir fa poc, que determinades platges ja les podem donar com definitivament per perdudes. I un recent informe de l’Àrea Metropolitana de Barcelona certifica que des del 2014 han desaparegut el 25% de les platges metropolitanes (dada que personalment crec que és un pèl exagerada) i pronostica que en els pròxims 30 anys les platges metropolitanes retrocediran 20 metros donat que pràcticament tot el litoral de l’àrea està en regressió. També coneixem la gran inestabilitat del Delta de l’Ebre. En canvi, a les costes de Girona el problema sigui menys greu donat que hi ha moltes platges ben encaixades.

Les causes bàsiques d’aquest problema no tenen res a veure amb el canvi climàtic. Perquè una platja es mantingui estable cal una aportació natural de sorra, que prové bàsicament del flux associat a la dinàmica litoral i les reserves acumulades en el redós (dunes fonamentalment). Però en els darrers cent anys, la urbanització de la costa i la reducció de les precipitacions han disminuït les fonts naturals d’alimentació (en el cas del Delta de l’Ebre, els grans embassaments han retinguts materials que ara no arriben a la costa). És a dir, el continent aporta menys sorra, però a més s’han construït uns enginys (anomenats ports) que han interromput l’alimentació de sorres.

En el cas del Maresme, l’ampliació del port d’Arenys i posteriorment la construcció dels ports de Mataró i El Masnou, han curtcircuitat l’aportació de materials. La prova és que a llevant d’aquests ports s’han format grans platges i, en canvi, a ponent, la regressió és molt intensa, amb el mar arribant a tocar a la primera línia de ferrocarril de la península. Cap d’aquests ports disposa d’un by-pass de sorres a què obligava la declaració d’impacte ambiental feta en el seu dia, i puntualment es veuen a la costa dragues fent artificialment la feina que els ports impedeixen fer de manera natural.

Encara hi ha un altre motiu de la manca de sorres, que és la construcció arran de mar, damunt de sorrals que eren la reserva de la platja i que ara han quedat enterrats sota grans edificis (com en el cas del nou litoral de Badalona, on la urbanització ha ocupat una antiga zona industrial en lloc de deixar-la com font d’alimentació de la platja) o sota la línia del ferrocarril que el Sr. Biada va fer passar a tocar del mar perquè segurament era menys car que altres alternatives. Per culpa d’un urbanisme equivocat tots els milions de tones de sorra que hi ha sota les edificacions a primera línia ja mai més serviran per fer platja quan el mar mossega la costa.

És a dir, els humans ens hem dedicat a disminuir les aportacions de sorra, a interrompre la seva distribució al llarg del litoral i a immobilitzar les possibles reserves. En aquestes condicions, que les platges desapareguin no ha de sorprendre a ningú. I el canvi climàtic no ha fet més que empitjorar les coses, sense ser la causa principal, ja que amb onades cada cop més fortes es perden uns materials que les condicions dinàmiques normals són incapaces de retornar.

Una platja té moltes funcions. És un espai de transició entre el mar i la terra, d’intensos gradients i per això té un gran interès ecològic. Però també el té social: un espai d’esbarjo durant una temporada de l’any, que acull turistes i gent del país que en el seu conjunt fan una important aportació al PIB. És evident que a mesura que una platja s’empetiteix, hi cap menys gent i, per tant, disminueix el negoci. I a la vegada la platja és la defensa dels béns que hi ha darrere; si hi ha platja suficient, el mar només menja sorra. Si la platja es perd, quiosquets de temporada, passejos marítims, edificacions de primera línia i fins i tot la via del ferrocarril queda en perill. Per tant, l’erosió posa en risc rellevants valors econòmics.

La diagnosi és clara; i les solucions?. L’adaptació a les noves circumstàncies exigent enginyeria de la dura: eliminar les causes, amb desmantellament de ports i embassaments que no veig viable; construcció d’espigons, a la vista o submergits, per evitar que la sorra se’n vagi; creació d’esculleres de defensa; restituir artificialment la sorra perduda (que no s’ha evaporat sinó que ha anat a parar en un altre lloc) mitjançant dragats, que poden ésser d’aportació o de manteniment. No hi ha solucions «verdes»; totes comporten l’artificialització de la costa, són d’elevat cost energètic i en general tenen una mala acceptació social.

Ens quedem sense platges i cal actuar perquè la seva funció ecològica i econòmica és molt important. Però estem davant d’una inacció preocupant. Ni ens hem preparat per a una nova sequera ni ens estem preparant per a defensar les platges.

Subscriu-te per seguir llegint