Configurar, paraula maleïda

L’infern no són els altres, això ho deia Sartre perquè no li va tocar viure aquesta època. L’infern és configurar. El pitjor terror a què ens enfrontem avui és, en comprar un mòbil, una tele, un microones o un rellotge, quan el venedor t’informa que l’hauràs de «configurar», mentre per dins riu sàdicament. Ho notifica al final, quan un ja pensava sortir de la botiga sense haver de configurar res. Ja no vaig ni al súper, per por que la caixera em digui que hauré de configurar els iogurts que m’emporto.

El primer dia, ja fa anys, que em van dir que havia de configurar no recordo què, vaig buscar la paraula al diccionari: «donar determinada forma a alguna cosa». Vaig quedar estranyat, ja que, en comprar un rellotge o un mòbil, m’asseguro que ja tingui forma de rellotge o de mòbil. Si de cas, es podria aplicar el «configurar» al flotador que vaig comprar a la platja, que no va adoptar forma d’ànec gegant fins que no vaig bufar durant hores, ben configurat que va quedar. O a la republiqueta que volien endossar-nos, si bé aquesta la volien «implementar».

He adquirit una càmera de vigilància per a la datxa de l’Escala, i quan pensava que ja la tenia instal·lada, vaig llegir en les instruccions que havia de configurar-la. I això que ja tenia forma de càmera. Ni comprant per Amazon per evitar un venedor que t’insti a configurar, t’estalvies de fer-ho. Començo a entendre que configurar vol dir endinsar-se en el procel·lós món de les tecnologies i fer que un estri funcioni miraculosament. Per descomptat que amb la càmera no ho he aconseguit, si entren lladres o okupes no només em robaran la tele i els mobles, sinó fins i tot la càmera, i no me n’assabentaré.

Durant anys pensava que el pitjor que algú et podia dir era «no ets tu, sóc jo», eufemisme que vol dir que fa mesos que dus banyes i que ara, a més, et deixen plantat. Amb el temps, relativitzes l’amor, i conclous que el pitjor és que et diguin «ho sento, és càncer» o «ha arribat una carta d’Hisenda». Doncs tampoc. El pitjor és que et diguin que has de configurar, això sí que treu les ganes de viure.

Curiosament, el meu fill Ernest, amb tretze anys, configura com si res. Això de configurar deu tenir a veure amb la sexualitat, per això els adolescents ho fan amb facilitat, i en canvi jo, no hi ha manera.

Subscriu-te per seguir llegint