Nous estudis de llengua

Nascut l’any 1959, no vaig tenir l’oportunitat d’aprendre català a l’escola. Ho vaig fer amb El català en fitxes en una autoedició de Josep Ruaix i Vinyet i el Curs superior de gramàtica catalana de Jeroni Marvà, pseudònim d’Artur Martorell i Emili Vallès, publicat per l’Editorial Barcino. Des d’aleshores les obres de Josep Ruaix m’han acompanyat i el seu criteri constitueix per a mi una referència ben fonamentada en matèria de llengua. Confesso que m’hauria agradat veure el seu nom entre els de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, però no crec que es pugui qüestionar el profund sentit de la llengua, la intuïció i la consistència dels punts de vista de Ruaix en matèria normativa. Ara l’Editorial Claret ens ofereix en un magnífic volum els Nous estudis de llengua, en què Ruaix reprèn, actualitza i amplia el que l’any 2016 havia publicat amb el títol Estudis de llengua. Sense estar escrit com una gramàtica, l’articulació del text i els índexs que el completen permeten de fer-ne una valuosíssima eina de consulta sobre aspectes de fonètica i ortografia, morfosintaxi, lèxic o estilística. Les indicacions i orientacions que conté ens ajuden a evitar errors en citacions incorrectes d’altres llengües, a comprendre com convé datar un document, quin és l’ús que hem de fer dels pronoms en i hi, com cal utilitzar els pronoms en perífrasis..., A Nous estudis de la llengua Josep Ruaix ens aporta, a més, la seva mirada crítica sobre la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, incloent-hi aspectes lèxics, ortogràfics, com ara les normes relatives als accents diacrítics o a l’ús del guionet, i gramaticals. Són moltes i notables les propostes que Ruaix hi planteja sobre, posem per cas, millores en la redacció d’entrades del diccionari normatiu, la revisió de la manera d’escriure algunes paraules, com folklore, que suggereix d’anostrar en folclor,... En una etapa de la nostra llengua en què els factors demogràfics i tecnològics incrementen el risc que se n’afebleixi l’ús i que es difumini la percepció de genuïnitat i de qualitat expressiva, Josep Ruaix ens convida a pensar-hi. Però seria un error greu valorar les seves recomanacions com si s’inspiressin en una actitud conservadora o arcaïtzant. Observador infatigable, Ruaix coneix a fons les arrels i l’evolució del català, la seva diversitat en el territori i en els contextos d’ús i, a més, llegeix i escolta sempre amb atenció. El seu bagatge és riquíssim, però no queda atrapat en una concepció romàntica i idealitzada del català, sinó que és partidari alhora de l’autenticitat i de la modernitat. Josep Ruaix sap que el futur de la llengua no passa per reconstruir-la a imitació de com s’usava a l’edat mitjana i que cal que sigui una eina útil per a les exigències de la societat actual, però al mateix temps reivindica –i hi coincideixo– que el sentit pràctic ha de ser compatible amb el respecte a la personalitat pròpia de la llengua.

Subscriu-te per seguir llegint