No tots són iguals: líders del segle XX

El maig de 1953, un estudiant nord-americà d’intercanvi a Europa va preguntar a Churchill com es podria preparar per emprendre els reptes inherents al lideratge. Study history, study history. In history lie all the secrets of statecraft va ser la seva categòrica resposta. No sabem si aquesta anècdota, referida per Henry Kissinger, va ser la motivació que el va portar a dedicar una important part de la seva vida acadèmica a Harvard a l’estudi de la Història, primer com a alumne i més tard com a professor de ciències polítiques. Sigui com sigui, la veritat és que la seva notable producció literària està tota impregnada d’un profund coneixement del passat històric que utilitza amb gran assertivitat per comprendre’l i mirar d’atalaiar el futur.

Henry Kissinger va tenir un paper fonamental en la política exterior dels Estats Units durant una dècada crucial de la guerra freda. Ha tingut una fascinació declarada pels grans líders. I al seu nou llibre, Lideratge. Sis estudis sobre estratègia mundial, explica de manera detallada què considera que és un bon lideratge, diferencia els governants normals dels veritables líders i com aquests són capaços d’identificar els objectius a llarg termini per a les seves societats.

Les primeres pàgines del llibre Kissinger les dedica a plantejar el marc conceptual del lideratge estratègic. Per l’autor, són qualitats essencials del lideratge: els dots d’anàlisi, la capacitat d’inspirar a altres, la de comunicació, el valor –en les seves accepcions de físic i moral– per triar un camí entre opcions difícils, la fermesa de caràcter per mantenir aquest camí fins i tot davant de l’adversitat, o l’habilitat per gestionar riscos.

Retrata sis líders del segle XX als quals va conèixer bé perquè va tenir tractes diplomàtics i personals amb ells i l’obra política dels quals descriu amb clarividència alhora que amb uns biaixos molt evidents. Dels sis líders retratats, quatre van ser conservadors democràtics: Konrad Adenauer, Charles De Gaulle, Margaret Thatcher i Richard Nixon. I dos van ser semidictadors: Lee Kuan Yew, el fundador del Singapur modern, i Ànwar el-Sadat, el líder d’Egipte que va lluitar contra el colonialisme i va intentar imposar el laïcisme i la modernitat al seu país. Es tracta de líders molt diferents, però tots comparteixen un tret interessant. Per a Kissinger, hi ha dues classes de governants. Uns són estadistes, gestors dels conflictes quotidians, gent realista i pragmàtica que sent que el seu deure principal és conservar les institucions i encoratjar el progrés cautelós dels seus països. Els altres són profetes, polítics que tenen una visió del futur i que estiren els seus pobles cap a ella, sovint amb actituds messiàniques, i que no es conformen amb res que no siguin èxits transformadors. Per Kissinger, aquests sis líders estudiats, i tots els bons líders en general, són una barreja de totes dues coses: individus que tenen una imatge ideal del futur, però que es guien pel realisme.

Kissinger no només vincula la capacitat de lideratge a qüestions estratègiques, sinó també al caràcter de les persones que prenen les decisions. Utilitza anècdotes personals per explicar les peculiaritats d’aquests líders: en una ocasió va anar a veure Adenauer, que abans de rebre’l a ell va acomiadar del seu despatx amb cordialitat un rival polític que l’havia atacat als mitjans de comunicació. Kissinger va mostrar la seva sorpresa. Adenauer li va dir: «En política, és important prendre represàlies a sang freda». Adenauer és mostrat com un líder no carismàtic, però d’una gran estatura moral, encara elevada més per la seva visió d’una Alemanya renascuda de les cendres de la guerra i amb la seva sobirania plenament recuperada, unida i, sobretot, integrada en una Europa democràtica. La seva proverbial integritat, la seva perseverança, i una certa dosi de desconfiança envers el compromís nord-americà amb la seguretat d’Europa, van ser instruments amb què va obrir per a Alemanya les portes d’un futur digne a través del qual Kissinger anomena una «estratègia d’humilitat».

Charles de Gaulle apareix, en contraposició a Adenauer, com a líder carismàtic dotat d’una ambiciosa visió de futur per a la França postrada per l’ocupació alemanya, però no derrotada; una determinació fèrria per dur a terme aquesta visió, malgrat les enormes dificultats que va haver d’arrossegar; i d’un domini extraordinari de si mateix. Aquestes i altres qualitats personals van elevar a De Gaulle, des de la posició d’una fosca i poc rellevant personalitat que no es va resignar a lliurar l’esperit de la nació en mans del totalitarisme nacionalsocialista, al rang de figura mítica salvadora de la República. Charles de Gaulle va esgotar la seva vida en els esforços de mantenir viu l’ideal d’una França lliure i sobirana, i de tornar el seu país a la grandesa a què, considerava, estava predestinada. Clarament, al camp dels líders visionaris era també, d’acord amb el retrat de Kissinger, un estadista fred i calculador, com va quedar de manifest, per exemple, en les hàbils maniobres que va dur a terme per evitar veure’s postergat com a líder de la França Lliure pel general Henri Giraud, favorit dels aliats per la seva més gran docilitat.

Margaret Thatcher és una altra de les grans figures europees del segle XX escollides per Kissinger per definir el lideratge estratègic. D’aquesta dona en destaca la fortalesa personal amb què va ser capaç de superar barreres tan elevades com la de la seva condició femenina o la de la seva extracció social per erigir-se com el líder conservador britànic més sòlid des de Winston Churchill. Aquesta admirable fortalesa no només ho era en el sentit moral, sinó també en el físic, com va quedar provat amb la fermesa que va desplegar el 1984 quan l’IRA va atemptar contra la seva vida en un hotel de Brighton. Amb aquesta fortalesa, apuntalada amb moltes altres qualitats –laboriositat, autodisciplina, i pragmatisme al servei d’uns sòlids principis i conviccions morals i polítiques– Thatcher va transformar la Gran Bretanya en decadència i desmoralitzada que va rebre el 1979 en una nació segura de si mateixa i de la seva posició al món, amb l’orgull recuperat després de la victòria a la Guerra de les Malvines, i amb una economia sanejada i robusta. Kissinger va complir 100 anys el passat maig i aquest mes de juliol ha viatjat a la Xina per recordar el seu paper crucial en el restabliment de relacions entre els Estats Units i la Xina comunista. Una lectura molt recomanable per aquest estiu, que es pot llegir separadament per cada personalitat estudiada. Ens retrobem el setembre.

Subscriu-te per seguir llegint