«Fes-me dos petons, maca»

Ser dona són 50 euros al mes en depilació. I 10 euros més en productes menstruals (ai, disculpin, havia d’haver sortit el piiiip). Més de 100 euros en perruqueria per quatre puntes tallades més del que voldríem i unes metxes balayage que ens faran ser només una còpia barata (i frustrada) de la influencer de torn. Són 60 euros al mes en la quota d’un gimnàs al que ens hi haurem matriculat només per pressió social. Són 50 euros mensuals en un outfit que ens faci semblar més submises, més delicades, menys nosaltres. Són 30 euros en un asfalt de maquillatge waterproof per esborrar les nostres ferides de guerra. Són 80 euros per un perfum invasor que ens mati l’essència i ens allunyi encara més de qui som.

Però el preu de ser dona també és no poder tornar sola a casa de matinada. És haver de suportar un «fes-me dos petons, maca» per part d’un entrevistat i no gosar estampar-li un «no em dona la gana» per por a dinamitar les lleis no escrites de l’educació, com no, patriarcal. És haver d’aguantar mirades de superioritat. De judici. De desig. És haver de lidiar amb un Rubiales a cada cantonada. És que al pati de l’escola els nens prefereixin perdre la pilota abans que passar-la a una nena. És abaixar el cap. És càrrega mental. És sentir-se culpable. Plorar d’amagat. No poder permetre’s el luxe d’explotar. Dubtar de tot i d’un mateix. Ser dona també és haver de trobar parella per imperatiu legal en una espècie de carrera de fons contra rellotge. Per allò de «ser una dona de profit» i evitar que «se’t passi l’arròs». Perquè sense un home, es veu que no hi ha dona que valgui, només per preparar el seu dinar preferit (i tots els altres), despatxar taques i planxar llençols. Ser dona també és que et mirin malament si no tens fills passats els 30. Que opinin, t’ho qüestionin, t’interroguin, com si l’explicació hagués d’estar amagada en una peça defectuosa. I pobre de tu si no en vols.

Ser dona és sentir-se insignificant en un món de gegants, però també és estar cada dia més orgullosa. És aferrar-t’hi amb tots els condicionants, per molta pujada que faci. És estimar. I estimar-te. És agafar el relleu a totes les dones que t’han precedit. Especialment a la teva mare i a la teva àvia. I sobretot admirar-les. Perquè elles no van tenir l’oportunitat d’aixecar la veu.

Subscriu-te per seguir llegint