Intangibles o recomençar? la manca de coratge de Sánchez i Feijóo

La derrota sense pal·liatius del PSOE a les eleccions municipals i autonòmiques del passat 28-V va sorprendre fins i tot els seus actors. Feia quatre anys els socialistes havien obtingut 1,5 milions de vots més que els populars; el passat maig, el PP va treure entorn de 600.000 vots de diferència al PSOE. L’eslògan d’Alberto Nuñez Feijóo funcionà: calia treure Pedro Sánchez de la Moncloa. L’«¡A por ellos!» esdevingut «¡A por el sanchismo!» Sánchez, derrotat i tot, va prendre la iniciativa convocant, l’endemà de la derrota, eleccions generals per al 23 de juliol. La dreta se les pintava felices i va vendre la pell de l’os abans de caçar-lo.

Va resultar que no va ser la fi del sanchisme, sinó una nova resurrecció (i una caiguda de Feijóo als llimbs: ningú no li oferia confiança). Comptant el vot per correu, el PP va obtenir 137 diputats (abans, 89); PSOE, 121 (abans 120); Vox, 33 (52); Sumar, 31 (Unides Podem, 35); ERC 7 (13!), Junts, 7 (8); HB Bildu, 6 (5); PNB 5 (6); BNG,1 (1); CC, 1 (1); UPN, 1; C’s, Terol existeix, CUP etc., desapareguts del mapa. A Catalunya, amb victòria socialista, els resultats foren aquests: PSC, 19 (abans, 12); Sumar, 7; ERC 7 (abans 13; JuntsxC, 7 (8); PP, 6 (2); Vox 2 (2); CUP 0 (2). Malgrat la davallada de vots als partits independentistes, aquests resultaren claus. La majoria absoluta del Congrés són 176 escons: PP+Vox+CC+UPN sumen 172; sense el PNB, que s’hi negà des del principi, no podia governar. Victòria pírrica. El PSOE, amb Sumar, ERC+HB Bildu+ PNB+ BNG feia un total de 171 escons. Si sumava els 7 escons de JuntsxC, el govern era seu. Puigdemont resultava crucial, i prou que mitja Espanya se’n dolia.

El passat 17-VIII, en la constitució de la Mesa de les Corts, vam saber que el partit de Puigdemont jugava a la política. Amb fets. Català a les Corts i a Europa, amb carta de petició signada i enviada; Comissió per a l’espionatge de Pegasus a líders catalans i per a l’atemptat de la Rambla i Cambrils del 17A (encara no sabem els contactes d’Es-Satty, imam de Ripoll, amb el CNI); finalment, esborrany per a una llei d’amnistia. ERC, que es troba sola, hi afegia, una vegada més, sense cap signatura compromesa, traspàs de rodalies, just els dies que a Sitges, a causa d’un descarrilament, la gent havia de fer hores de cua per obtenir transport.

Els catalans que tenim fama de pesseters, resulta que res, que votàvem la mesa de Francina Armengol a canvi d’intangibles. Els líders catalans deixaven per a la investidura les demandes de gruix, començant per l’amnistia, a favor de la qual, Iván Redondo, director del gabinet de Pedro Sánchez des del 2018 al 2021, es postula i veu constitucional (com molts altres experts jurídics) un cop rere un altre en els seus articles. I, en el fons, té raó, perquè si tots ens adherim en el futur al projecte europeu, si volem un estat social i democràtic de dret, si pugnem per una societat pluralista i respectuosa amb la diversitat territorial, si desitgem la igualtat entre homes i dones i un estat aconfessional, per què no ens hem d’entendre? Vol la investidura, el senyor Feijóo ara que ha estat designat pel rei? Que el proper 26-IX presenti un programa amb l’amnistia, que vol dir creu i ratlla. Que permeti a Catalunya començar de nou. O no ho sap, que som l’única comunitat amb un Estatut votat pels catalans i furtat pel poder Judicial? Que proposi un programa engrescador per als catalans.

L’orgull, la manca de coratge, el seu tarannà carpetovetònic l’en farà incapaç. A ell i també a Sánchez. Cap dels dos és prou diligent per de començar a veure les coses d’una altra manera. Per exemple: és democràtic que una «majoria» d’una comunitat nacional sigui «forçada» a romandre dins d’un estat? I, per saber si és majoria o no la que se sent «forçada», no ofereix la Constitució escletxes per permetre un referèndum per saber-ho? Ni l’un ni l’altre tenen prou coratge per fer el reset que els cal i ens abocaran a noves eleccions.

Els catalans tenim un decàleg monumental de greuges. Què pensen fer per solucionar-los, senyor Sánchez o senyor Feijóo? Què pensen fer per entusiasmar-nos a formar part d’Espanya? El decàleg és aquest: 1) Un Estatut no votat pel poble; 2) Unes balances fiscals del tot negatives atesa la nostra col·laboració amb l’Estat, que calia renovar, per llei, temps ha; 3) Una execució dels pressupostos de l’Estat que mai no és total a Catalunya i sovint no ha arribat ni al 50% (l’any 2021, el 35%); 4) Uns traspassos promesos que mai no arriben (Rodalies entre d’altres); 5) Una deixadesa vergonyosa en vies de comunicació com el Corredor Mediterrani o les carreteres d’entrada a Catalunya per França; 6) Incompliment de tot el que s’havia establert sobre l’Agència Tributària Catalana; 7) Un menyspreu per Catalunya, la nostra llengua i la nostra cultura, en mitjans de comunicació públics o subvencions per l’Estat; 8) Incompliment total de la Disposició Transitòria 3a de l’Estatut; 9) Una admissió de fets falsos com que l’1-O hi va haver un Cop d’Estat. La sentència del jutge Marchena deia que aquest terme s’havia aplicat «por última vez en el golpe de estado militar perpetrado por el teniente coronel Tejero en 1981, algo que no ha sucedido en Cataluña durante el año 2017, a pesar de la insistencia de algunos actores políticos en la utilización de dicho término». I encara afegeix: «El Estado mantuvo en todo momento el control de la fuerza, militar, policial, jurisdiccional e incluso social. Y lo mantuvo convirtiendo el eventual propósito independentista en una mera quimera». (Sentencia núm. 459/2019. p. 155 i 270). Creiem o no creiem en la Justícia? Per què aquesta expressió no s’ha aturat des de les institucions? 10) El tractament donat en mitjans públics al President Puigdemont, com a «fugat de la justícia». En veritat, Puigdemont s’ha presentat a la Justícia alemanya, belga i italiana. No s’ha presentat a l’espanyola perquè els seus màxims òrgans, com per exemple, el Consell General del Poder Judicial, tenen els membres caducats de fa anys.

Sr. Sánchez, Sr Feijóo: són capaços d’encarar aquest decàleg en el seu discurs d’investidura?

Subscriu-te per seguir llegint