De cara a la idea

De cara a la idea i res d’anar-se’n per les branques» era una de les frases més repetides a la classe del senyor Tubau, professor de matemàtiques, però també el meu oncle Agustí, catedràtic de Filosofia, si es cansava d’escoltar un company, amablement li deia «No et perdis o no t’entretinguis en les branques, ves de cara a la idea sense aportar més anècdotes, que no calen».

L’origen de l’expressió «anar-se’n per les branques» té a veure amb els arbres. Les branques són les parts d’un arbre on creixen les fulles i s’estenen per a poder arribar als rajos solars amb més facilitat. La comparació «d’allunyar-se del tronc per aconseguir un objectiu» s’usa per assenyalar a aquell que no s’até a l’assumpte principal en una conversa, en un treball o en qualsevol altre tipus d’activitat i es malgasta el temps i les energies donant importància a qüestions col·laterals o secundàries, o simplement divagant.

S’afirma que el mot és l’expressió de la idea, però el filòsof Parmènides en el segle VI aC advertí que la gent és bicèfala, té un cap pel no ser, per la fullaraca, i un altre pel ser, per l’arbre sencer; si empren el cap del no ser, no manifesten mai idees consistents sinó opinions subjectives, confuses, efímeres i incertes i millor callar. S’ha de filtrar tot pel cervell del ser i així obtindrem la veritat.

Va ser Plató inspirant-se en Parmènides qui va afirmar que la idea equival a l’essència i la idea pura, despullada d’elements sensibles embrutidors, només, existeix en el supramón al que anomena «eidòs», d’aquí deriva eidètic que significa perfecte i que s’aplica a la memòria fotogràfica, que reprodueix fidelment i perfectament una realitat concreta.

En canvi, l’empirista Aristòtil va fer baixar les idees de Plató del món celestial eidètic i les va incardinar en les coses i per captar l’essència de la cosa és hi ha d’haver un procés de desmaterialització, un cop desembolicat l’objecte de tots els elements físics surt la idea i així sabem el que és, coneixem la substància, el ser.

Anar-se’n per les branques és doncs no abordar l’essència, és fugir d’estudis cap a cap lloc i perdre el temps en elucubracions, que poden estar adornades de bellesa retòrica i d’elegància literària però intel·lectualment fútils i inútils.

Alguns pensadors han afirmat que els catalans tenim tendència a anar-nos-en per les branques o per les bardisses com diuen a Mallorca. Agustí Pons, quan estava encès el debat sobre el cèlebre mitjó del pintor Tàpies va escriure: «Arran de la polèmica al voltant del mitjó de Tàpies s’ha corroborat la tendència del país a anar-se’n per les branques i fugir de l’arrel».

(El mitjó de Tàpies és una escultura que dividí l’opinió en partidaris i detractors. Vaig defensar la seva obra en un article en el Diari de Girona i l’artista m’envià una carta agraint el tractament del simbolisme de la seva obra, em convidà a visitar-lo en el seu estudi de Campins. La vida m’ha demostrat que els cèlebres i famosos són més humils i agraïts que els suposats artistes).

Unamuno afirmà que als catalans ens perd l’estàtica a diferència del basc essencialista; les branques no ens deixen veure l’arbre. El basc no ha sacralitzat termes i no s’entreté en el debat eixorc sobre l’autodeterminació, la independència i el reconeixement internacional; el que importa és el que ells pensen, no el que els altres pensen d’ells. A nosaltres ens agrada ser reconeguts i embellir la cosa amb ornaments per demostrar que ho fem millor que ningú; l’afany per la bellesa del continent ens distreu del contingut. Volem marcar la diferència. Hi va haver uns llargs anys que s’exigia a Espanya respecte «pel fet diferencial».

J. Pujol en un discurs va manifestar que l’expressió «fet diferencial» era molt mal entesa fora de Catalunya perquè s’interpretava com una superioritat intel·lectual, moral, artística i política. A començament d’estiu vaig publicar un article en què insistia que ERC (crec que m’han fet cas) deixés de proclamar que el seu ADN era exclusiu i determinant; aquest ADN del qual en presumia P. Aragonès, tenia massa analogia amb una especificitat etnicista, un eufemisme de racisme.

En català hi ha moltes paraules per designar el gran magatzem i fàbrica de les idees, seny, senderi, consciència, judici, discerniment, enteniment, sensatesa, sindèresi. De totes elles la que em resulta més familiar és senderi pronunciada per la Maria, qui em va dir que era un mot derivat de senda: un camí pels bons vianants que indica el bon criteri, el discerniment per prendre les correctes decisions i per seguir la bona ruta de la vida.

El temperament i el caràcter poden influir en la selecció de les millors i de les pitjors idees. La gent confon temperament amb caràcter, el primer és innat, l’altre, adquirit i pot anar canviant en el decurs de la vida. La personalitat està composta pel caràcter i el temperament. C. Jung, deixeble de Freud, va definir els 8 tipus de personalitat a partir de la introversió i l’extraversió que en llenguatge popular en diem «oberts i tancats».

Seny i rauxa són una dicotomia, segons J. Vicens Vives i Ferrater Mora; el seny sotmès a idees prudents i sensates, és calculador i pactista, la rauxa esbojarrada i àcrata. El Seny i la Rauxa, dos companys que s’avenen com es barallen. Podrien ser protagonistes d’una novel·la d’aventures i ambdós marcarien la distància ideològica de com acarar-se a la realitat. No hi hauria tanta diferència entre l’idealisme del Quixot amb un seny romàntic i exagerat i el realisme sarcàstic i arrauxat d’en Sancho.

Els que saben bé que en Colom era català veurien de nou confirmada la teoria de què Cervantes escrivia en català i que va descriure en el segle XVII la bicefàlia dels catalans.

Subscriu-te per seguir llegint