Quan s’escurcen els dies

«Com de lluny les veus abans tan vives, les coses tornen cap a casa, els pensaments a dins». (Setembre, de J.Ma Uyà)

L’avi va néixer el dia de Sant Miquel, el 29 de setembre de 1932. En aquella època que els dies s’escurcen sense dissimular; que els ocells assagen el vol abans de fer via cap a terres més càlides; quan les coses, com escrivia l’Uyà, tornen cap a casa. Els seus pares no s’hi van trencar gaire les banyes i li van posar així. I fequis que li tocava els nassos, a l’avi, fer el sant i l’aniversari el mateix dia. Va arribar al món en una casa del barri de Palau a Girona, en una casa que ja no existeix, en una casa que mai em va ensenyar a on era. A l’avi, la casa natal, tant se li’n fumia. Era d’aquelles persones que no pensaven en l’ahir. Potser perquè ell no tenia cap motiu per enyorar el passat.

Quan va esclatar la guerra, la família ja vivia al carrer Julià de Chía, prop del carrer del Carme. El seu avi Martí hi tenia un hort: un dia que havia d’anar a fangar, a última hora se’n va desdir, i just allà van caure dues bombes. L’avi Miquel va passar bona part de la guerra amb altra mainada en un mas de camí cap als Àngels, a Can Martí de les Vinyes, on dormien sobre pellons de blat de moro. L’avi, però, del que més se’n recordava era de la postguerra. Una estona, que va anar a buscar herba pels conills, va veure un autocar ple de presos: els anaven a afusellar a la paret del cementiri. Una altra vegada, temps més tard, hi va trobar un dit. Podia haver estat el seu avi Martí, condemnat a mort, qui tingués aquest trist final: feia de cambrer en un centre republicà que hi havia al carrer del Carme i un veí, acabada la guerra, el va denunciar. Es va passar set anys entre reixes: primer, a la presó del Barri Vell i, després, a la de Salt. Fins que un dia li va arribar l’indult.

L’avi Miquel repetia: «Tots els polítics són iguals. Pobre de tu que t’hi fiquis, en política». I tot seguit parlava de l’exili d’en Tarradellas. Per com ho explicava, semblava que ell hagués vist el president, dalt d’un cotxe, com s’acomiadava de la multitud que es quedava. Potser li va quedar clavada, una mica sempre, aquella sensació: la de sentir-se a la intempèrie, la dels que no van poder fugir, la dels que van perdre la guerra i moltes coses més. L’avi també es va quedar sense pare. Un pare, l’Alfredo, que va decidir lluitar al costat dels franquistes i que va morir a la batalla de l’Ebre.

Ara fa sis anys, el 2017, vam anar a celebrar el seu cumpleanys, que en feia vuitanta-cinc, al restaurant de l’iclésia de Santa Maria de Palera, a la Garrotxa. L’endemà, diumenge, iríem a votar pel referèndum de l’1 d’octubre. Anàvem per les postres quan vaig deixar anar la pregunta: «Per què mai has buscat el teu pare?». Ningú sap en quina fossa comuna està enterrat el pare de l’avi. I ell, que fa: «I quin sentit tindria, ara?». Jo, mesella, no tenia cap dret a fer-li aquella pregunta, la meu mare em va mirar amb cara de «tinguem la festa en pau, per favor», i l’avi va començar a plorar com en veu baixa, amb unes llàgrimes pitiues que sortien d’uns ulls blau gris. I aquesta història, la del pare de l’avi, continua sent com un mig secret o un d’aquells temes que no se’n fan gaire cas i qui dia passa, any empeny. Em pregunto, fins a quin punt, les pors s’encomanen i els silencis s’hereten.

La seva vida, com a la resta de la seva quinta i a diferència de la nostra, va anar cap amunt. Tenia una feina que li agradava prou, a la impremta Dalmau Carles de Girona, on va conèixer l’àvia Montse. Fins i tot es van comprar un apartament a mar -a mart, com pronunciava. A mi també em deia Mar amb la «t» final: m’agradava que, per a ell, jo tingués nom de planeta. L’avi va acabar sent més feliu que un pèsol, que deia, amb les seues joies: la seva dona, la filla i les tres netes. Fregava els plats, escombrava la galeria i pelava mongets cantant boleros, d’amors i desencisos, de les quimbambes.

Una tarda em rondava pel cap escriure un llibre, que al final no vaig fer, i li vaig demanar quin títol li posaria. No em va proposar cap títol pel meu llibre. Em va dir un títol per parlar de l’última etapa de la seva vida: «L’arbre caigut». Érem a la vora del foc a mitjans març, a casa seu, a les cases barates de Salt, al barri de Sant Cugat. Ell, que havia estat tan ben plantat, es queixava dels gunois i les cames, que ja no podia caminar, tampoc amb crosses, que se n’anava de trompis: «Un arbre en potència va ben dret però, amb el pas dels anys, va baixant i baixant. I a mi ja me queda poc». Vaig agafar les seves mans immenses, fredes, cada cop més fines i de pell ben morena, com si ell hagués vingut d’ultramar, del temps de les havaneres i els indianos. La vida, punyetera, ja s’ho fa venir bé: et va treient, de mica en mica, tots els al·licients i allò que has estimat, fins que ja en quedes tip i avorrit, et rendeixes i ja no et sap greu marxar d’aquí.

L’avi se’n va anar el 20 de juliol de l’any passat, dos mesos abans de fer els noranta. Em va trucar la meu mare per dir-m’ho. Abans de penjar li vaig dir que, sobretot, truqués al Diari de Girona per fer una esquela. Fins que les cames li van permetre, anava cada dia a comprar aquest diari. Li agradava llegir els deports i després amb l’àvia miraven qui s’havia mort. Fins aquell dia que hi va sortir ell, en Miquel Mora i Bellmàs.

Subscriu-te per seguir llegint