Salvant les distàncies

Pots evitar veure els reiteratius vídeos de gent desagradable a les xarxes només deixant de seguir-los o bloquejar-los. Personatges carregosos se m’acudeixen una infinitat, començant pels polítics de tota mena, els catalans al podi.

Amb els agradables, en canvi, amb aquells que per a un van ser un mite i encara avui continuen vius, passa una cosa diferent. Com tothom puja vídeos, gairebé com una obligació per demostrar que continuen vius, sents curiositat per saber com serà perdre una mica aquella gran distància que te’n separava. Així que, sense saber-ho, comets l’error de seguir-los.

A les xarxes socials la suposada distància entre les persones s’escurça, encara que sigui de manera virtual, malgrat que aquest acostament no existeixi. Especialment, si es tracta d’artistes famosos, dels teus ídols (tothom els té), un hauria de reconsiderar la necessitat de perpetuar cert allunyament. Si abans eren ells els que demanaven distància, ara sembla que és un mateix qui ha d’exigir «que corri l’aire».

Tinc encara un disc d’Andrés Calamaro en el cotxe. M’agrada. Vull dir, el lot complet, el mite, la seva música, la seva història, la llegenda. Potser no totes les cançons. Potser només el disc Alta Suciedad. Ara que cada dia publica un vídeo parlant d’algun tema intranscendent, sento que conec una part d’ell que preferiria no haver sabut. La seva vida, la seva persona, el seu dia a dia, fora de l’escenari, el tornen més humà i pròxim, és cert, però un voldria que continués sent aquell cantant de rock incombustible de sempre, potser una mica més lluny.

El mateix em succeeix amb un dels actors del meu repertori de favorits, Jack Nicholson. Em tornava boig a The Shining. Quina pel·lícula! Des de fa poc a l’actor se li va ocórrer la pèssima idea de filmar vídeos curts on fa el ridícul, i l’ídol que jo tenia ha perdut vigència.

Sempre em va agradar la frase «salvant les distàncies». Volia dir que alguna cosa podia assemblar-se a una altra, malgrat totes les diferències que podien existir entre totes dues. Que la diferència era comuna, habitual. Era una frase que unia, que demostrava que no tot eren oposats. Que permetia trobar similituds.

Ara mateix sento la necessitat que certes distàncies no se salvin, sinó que romanguin.

Els de carn i ossos necessitem enganyar-nos amb ídols eteris. I encara que sigui una mentida, i ho sapiguem, què hi fa. No m’imagino Jim Morrison o Jack Kerouac (els meus herois de joventut) pujant un vídeo cada dia. Què seria d’ells!

Subscriu-te per seguir llegint