Les escoles nacionals en el franquisme

Quan recordo el passat molt llunyà m’atribueixo vanitosament l’estranya qualitat privilegiada de formar part d’un temps desaparegut, de ser un testimoni que serva bastant clares les vivències d’un món extint i que les noves generacions no entendrien; cert que hi ha homes d’edats semblants que conserven la memòria nostàlgica amb records agredolces, però ple de pinzellades poètiques i lúdiques.

El meu passat és reconfortant. He tornat a veure la pel·lícula de David Lynch Una història de debò, que és un llarg i commovedor trajecte d’un ancià amb un tallagespa que va a veure el germà, que ha patit un atac i ho vol aprofitar per fer les paus.

En el viatge del film que reflecteix la veritable ruta, una nit el vell es queda a dormir entre un grup de joves i un li pregunta què és el millor i el pitjor de ser gran. El protagonista li respon que ser ancià fa que ja ho hagis vist tot, ets més comprensiu, procures reconciliar-te amb persones que no has tractat bé i saps destriar el gra de la palla, però el pitjor mal és quan recordes la joventut. Un argument semblant el va exposar el filòsof Aranguren.

La memòria més llunyana és de quan anava a l’Escola Nacional amb mestres franquistes i en uns edificis d’un país tercermundista, llòbrecs, rònecs i tristos; a l’hivern només s’escalfava el mestre enganxat a l’estufa de llenya. Totes les classes eren iguals, una gran pissarra negra a la paret, al costat la taula del mestre i al seu davant nosaltres asseguts en els pupitres. Penjat a la paret un crucifix, la fotografia d’en Franco i una altra d’en José Antonio, fundador de la Falange; a l’aula dels grans hi havia un gran mapa d’Espanya.

A la part masculina de l’escola hi havia tres nivells, els petits, amb el senyor Lluís com a mestre, un sàdic de cap a peus, els mitjans anaven a la classe del senyor Valente i els grans amb el director, el senyor Feixes; en canvi, les nenes estaven totes juntes en una mateixa classe, del 7 als 14 anys, amb una bona mestra, la senyora Riumalló. Els dissabtes ens quadraven en el pati i cantàvem el Cara el Sol i Montañas nevadas. Tot això passava al 1956-57; vint anys abans de la mort del dictador.

Ens feien seure en un pupitre de fusta d’una sola peça, idèntic al que havien fet servir els meus germans, en Francesc i en Lluís, que estudiaren abans que esclatés la Guerra Civil. El pupitre és un moble amb la tapa formant un pla inclinat sobre el qual es posa la llibreta per escriure més còmodament. El tauler collava dues frontisses que permetien llevar-lo i encabir al caixó el plumier, els llibres i un got de plàstic.

El got servia perquè a l’hora del pati dos mestres encenien una fogata amb una cassola plena d’aigua i quan bullia hi tiraven la llet en pols, eren les escorrialles del caritatiu pla Marshall dels americans. A cada alumne els dissabtes ens donaven una pastilla de mantega salada de color groc per alimentar la família. Al meu germà Francesc li agradava, però als pares com a la meva germana Marianna no, perquè la mantega no pot ser groga si la llet és blanca i no ha de ser salada.

A banda i banda del pupitre i encastat a les potes s’hi disposava una mena de ganxo on penjàvem la cartera. Estaven fets per a dos alumnes i tenien un forat pel tinter, o dos forats, per dos tinters, un per la tinta blava negrosa i l’altre per la vermella. M’agradava molt veure el mestre preparant la tinta. Agafava una ampolla d’aigua, hi tirava una pastilla i ho agitava una estona fins que el líquid era de color blau fosc, el mateix feia amb una pastilla vermella i després omplia els tinters dels pupitres.

Els pupitres no estaven dissenyats per alumnes esquerrans. Recordo un nen esquerrà, el fill del mestre Feixes, director de l’escola, un falangista de cap a peus i com que creia que els esquerrans eren un error genètic que calia corregir, al seu fil, en Martí, li lligava la mà esquerra, com fa pocs anys es feia al Japó, perquè aprengués a fer-ho tot amb la dreta i aconseguí fer-lo ambidextre. Els nens esquerrans escriuen de manera lenta, el paper es taca o se’ls dificulta formar les lletres. És del tot cert que hi ha més homes esquerrans, un 13%, que dones, un 9%, i no se sap el perquè.

Un «company/a de pupitre» és algú amb qui hom va compartir durant un any o més el pupitre, el que sovint va crear amistat i complicitat enllà de la carrera escolar. El meu company era en Salvador, fill del bromista senyor Tarradelles, qui, quan va arribar de l’exili el president Tarradellas, va fer córrer que era un seu oncle i que aviat el veuríem pel poble obrint algun comerç. La notícia fins va arribar al poble veí i s’ho van creure. Era veí d’en Salvador, ens estimàvem molt; ens barallàvem i després ens tornàvem a reconciliar.

Un dia dos mestres, en Feixes i en Lluís, es van barallar a cops de puny i sort que els va descompartir la senyora Riumalló o haurien pres mal. La disputa van dir que havia començat perquè el mestre dels petits feia servir nens per repartir vi a les cases. El senyor Lluís com que aquells anys era versemblant la dita «passar més fam que un mestre d’escola»; era molt ambiciós i per arrodonir la mesada que cobrava de l’estat treballava per una empresa repartidora de begudes a domicili. L’explotació dels escolars provocà l’altercat, perquè el director falangista no podia permetre l’abús. Els estudiants a les hores de classe havien de romandre en el col·legi, no podien contribuir al negoci privat del mestre.

Molts anys després li vaig preguntar al senyor Feixes què havia passat i em va donar a entendre que era indigne emprar alumnes en hores d’estudi per un benefici particular i també desaprovava que fos un sàdic a l’hora de castigar.

Els pupitres a finals dels 70 foren substituïts per escriptoris individuals d’un verd poma afaiçonats amb fòrmica i ferro; res a veure amb el glamur i la pàtina històrica que desprenien aquells pupitres de fusta tan bells, funcionals i atàvics.

Quan jo tenia uns 10 o 11 anys els pares em van internar al col·legi El Collell, un centre del bisbat on també dominava la ideologia del nacionalcatolicisme i la violència física i moral s’exercia amb impunitat i arbitràriament.

Fa anys la TV3 em va cridar per rememorar com era El Collell, i un actor, l’escriptor Gironella, que ens coneixíem i n’havien parlat i un servidor declaràrem que les nostres evocacions eren negatives, per contra, un noi i una noia l’elogiaren molt perquè el seu Collell no tenia res a veure amb el nostre. Nosaltres teníem raó i ells, també.

Subscriu-te per seguir llegint