Jo parle en valencià

Comence aquest article avisant als meus lectors que està redactat seguint les normatives de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Una llengua que, segons propugnen des de la dreta del País Valencià, que diem ací, o Comunitat Valenciana que és el nom oficial del que, quan anava a escola es deia Reino de Valencia o Levante Español, no és la mateixa que la catalana. De tal forma que s’hauria d’acceptar que no estiguera entenent res del que escric si no ho ha estudiat valencià.

Només hi ha dos motius pels quals pot afirmar-se que el valencià o la llengua que es parla en les Illes no és català. El primer és la ignorància. Que ho diga una persona illetrada, que no ha anat a estudi i no sàpia del que parla. La segona és la pura maldat i s’apunte a la idea de Joseph Goebbels (aquest era malvat, però culte i intel·ligent) que una mentida repetida mil vegades es converteix en certa. Una afirmació tan greu seria com opinar que la longitud d’una circumferència no és el doble del radi multiplicat pel número pi. Perquè, encara que les opinions siguen lliures, els fets són sagrats.

En els llunyans anys seixanta, en temps de Franco, jo estudiava batxillerat elemental amb un llibre del recordat catedràtic gironí Ignacio Bonnín (Singular, Ed. Vicens Vives) en el qual s’explicava que el valencià o el mallorquí són variants de la llengua catalana. És a dir, que el règim franquista, declarat enemic del català, admetia la nostra unitat lingüística. I ara, aquesta gent de la dreta se’ls ha posat al cap negar l’evidència, siga per maldat o per ignorància (o per una combinació de les dues). Una cosa diferent seria mostrar-se contraris a la idea de Països Catalans, al pancatalanisme que diuen, i no voler saber res amb el Principat, triant el paper de platja de Madrid. Aquest és un altre tema.

I mira que és fàcil dir-nos: Xe, collons! si parlem idiomes diferents, com és que ens entenem sense haver estudiat? Perquè negar que parlem la mateixa llengua equival a afirmar que el castellà és un idioma diferent del mexicà, al xilé, a l’argentí, al veneçolà...

Quina raó tenia el recordat Ovidi Montllor que deia: «Hi ha gent a la qual no li agrada que es parle, s’escriga o pense en català. És la mateixa que no li agrada que es parle, escriga o pense». Fins hui en huit, si no hi ha res nou.

Subscriu-te per seguir llegint