La vexació dels moderats

Políticament, no ens trobem en els millors temps pel que fa a la gent moderada, assenyada, tolerant, ponderada, raonable, sensata i, a la fi, sàvia. Més aviat anem molt escassos de polítics amb aquestes virtuts i molt sobrats d’eixelebrats, aquests a dins i a fora de l’àmbit de l’activitat pública. La política, avui, és per a aquells que són avesats en la manca de memòria o en la desqualificació de l’adversari. Han ajudat les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, però més enllà s’hi troba una pèssima educació rebuda a casa i una més que soldadesca formació esnifada arreu d’una societat mancada de valors humanístics. Endemés, un excés de dogmatisme en el si dels partits polítics que ha acabat amb el relativisme i la sobrietat que acompanya al pensament lliure; singularment, amb la capacitat de cadascú per raonar. Així, mentre es parla del general Francisco Franco molt més que quan l’època de la transició cap a un règim de llibertats, la majoria dels polítics d’avui sembla que s’hagin llençat a llegir –i a seguir!– el còmic d’en Carles Ponsí intitulat Amado líder, predicable tant d’en Kim Jong-il com dels Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, i de molts altres que avui surten a les portades dels diaris o bé obren els telediaris.

Confesso que no he seguit el debat de la fallida investidura de l’Alberto Núñez Feijóo i que he lliurat aquest article a la direcció del Diari de Girona molt abans que es produís la segona i última de les votacions encaminades a fer-lo o no fer-lo president del Govern d’Espanya. Afegeixo que em vaig sentir alleugerat una vegada presa la decisió de no encadenar-me a la discussió parlamentària. La pantomima muntada per l’Agnès Marquès a TV3 al voltant de l’anècdota protagonitzada pel diputat socialista Herminio Rufino Sancho quan va donar suport per error de la Mesa al candidat del PP per fer-nos creure que tot era possible a la votació d’ahir, tampoc em va animar a seguir-la. Massa frivolitat en els mitjans de comunicació i excés de lleugeresa, futilitat i insubstancialitat en els actors polítics com per prendre un temps valuós per als meus interessos immediats. Tanmateix, he fet alguna ullada als periòdics escrits i així he pogut saber que Núñez Feijóo, en un moment de la seva intervenció, es va preguntar retòricament què se n’havia fet del temps d’en Miquel Roca i d’en Joaquim Molins, portaveus ambdós de CiU al Congrés dels Diputats, per contraposar-los al paperot que fa ara JxCat. L’adornat interrogant fou respost per la portaveu Míriam Nogueras que ho és dels set diputats d’aquest fulletó de partit.

Nogueras no ha estat mai santa de la meva devoció. La trobo vulgar, de mal gust i rampelluda. Si se’m permet, curta de gambals, políticament parlant, clar, però el marquès de Waterloo la va designar per encapçalar JxCat i ara és la seva vocero si ho diem en mexicà. Segons l’Ara, Nogueras havia fet una esmena a la totalitat a la transició política espanyola, és a dir, a aquella que ara li permet dir-se independentista, seure al Congrés del Diputats, cobrar del pressupost de l’Estat del qual pretén la separació de Catalunya i fer fins i tot un ús indegut de la paraula sense que la portin a la comissaria del carrer Laietana de Barcelona o bé directament a l’antiga Direcció General de Seguretat de la plaça del Sol de Madrid, i en Núñez Feijóo, en el seu torn, l’havia qüestionat preguntant-li si el seu estar en contra d’aquella etapa política i social comportava també posar en qüestió la feina feta pels dos antics portaveus de CiU. Segons El Punt/Avui, el gallec va fer la interpel·lació genèrica a JxCat en el marc d’una barroca demanda sobre on havia estat CiU aquests darrers anys, doncs la troba a faltar. Els dos mitjans coincideixen en dir que Nogueras li va respondre amb un vostè no sap encara que CiU es va dissoldre? I es va quedar ben cofoia de si mateixa.

Potser aquí resti el problema tant del candidat fallit com del candidat innominat: que la moderació, si exceptuem al PNB, ha abandonat les Corts Generals, atès que la CiU al·ludida per Núñez Feijóo, al costat dels nacionalistes bascos, era la personificació del seny que es va esvair quan l’Arturito Mas optà per enterrar Convergència Democràtica de Catalunya (i a Unió Democràtica de Catalunya de retruc) sota el silenci còmplice del seu pare fundador o degut a ell, ves a saber!, que encara avui ens deu moltes respostes. Per acabar-ho d’adobar, va arribar-hi Puigdemont, i des d’aleshores Catalunya és un volcà en erupció continuada i Espanya un quadrilàter de boxa. En Joaquín Rivera Chamorro, tot parlant d’en Julián Besteiro al digital E-Noticies, deia això: «En temps de polarització solen emergir els mediocres, els que són capaços de repetir un dogma com a única veritat indissoluble. Es fan grans els que empren la ignomínia, la desqualificació i la injúria com a recurs alternatiu a la manca de discurs i de capacitat de debat. Els sectaris viuen del caos i de propiciar la crispació, i si el caos i la inestabilitat no existeixen, s’encarreguen de crear-los perquè és on millor desenvolupen les seves arts. S’eleven a la santedat personatges que abracen el populisme per culpar altres dels fracassos, dels mals col·lectius, de la pobresa, econòmica o intel·lectual, de la manca d’oportunitats o de la inseguretat». Jo no podia haver-ho dit millor.

Ha succeït en el passat i succeeix en aquest present que vivim: En temps d’enrocament polític, de confrontació verbal inútil i de preteses negociacions escampades als quatre vents, el moderats són acusats de pusil·lànimes, de tous, fins i tot, de covards per aquells que mai res no han fet ni tampoc res no faran demà. És la vexació que sofreixen els entenimentats i els racionals per part dels inútils, dels arreplegats i dels mamarratxos, però la història ens diu que només els moderats són portadors de pau, estabilitat política i progrés econòmic-social.

Subscriu-te per seguir llegint