Trencar els ponts de diàleg

El Parlament es pronuncia a favor que les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts espanyoles no donin suport a una investidura d’un futur Govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum».

Aquesta és la resolució presentada per Junts i ERC i aprovada per 65 dels 135 vots, amb la voluntat de trencar els ponts de diàleg en la negociació per a investir Pedro Sánchez.

Ara bé, formalment, la declaració és paper mullat, ja que els membres de les Corts Generals no estan lligats per mandat imperatiu (article 67.2 de la Constitució). Això significa que diputats i senadors són lliures per expressar-se i votar, sense haver-se de sotmetre a cap indicació o instrucció. Aquest, però, és un precepte obsolet que no impedeix acatar la disciplina del grup parlamentari. Per tant, els vots, a favor o en contra, respondran a les directrius dels partits.

En el mateix ordre de coses, el Parlament de Catalunya es refereix a «les forces polítiques catalanes», sense cap mena de distinció. Per casualitat inclou el PSC, els Comuns, Ciutadans, el PP i Vox? Doncs no. Per als independentistes només ells són partits catalans i sovint reafirmen la seva postura sectària de voler ser els únics representants del poble català.

I com a colofó, s’ha de ressaltar que el Parlament de Catalunya no és el subjecte polític que intervindrà en unes negociacions que estan en mans dels partits, no de les institucions.

Malgrat l’ambigüitat calculada inherent a la resolució, posar de bell antuvi l’exigència d’un compromís per a la celebració del referèndum és posar pals a la roda.

Certament, hi ha un matís que deixa una escletxa quan es refereix «a treballar per fer efectives les condicions». Com es menja això? És rescatar de l’oblit la taula de diàleg proposada per ERC, a la qual s’afegiria Junts? Quant de temps duraria la negociació per assolir un referèndum acordat? S’aniria més enllà de la investidura per assolir un pacte de legislatura? O tot plegat, és fer el paperot per revifar l’atrotinat esperit de l’1 d’octubre de 2017?

Aquells que demanen diàleg «en igualtat de condicions i en un context normalitzat», si aposten per jugar a tot o res, s’ho hauran de fer mirar. De fet, si un estira la corda fort per aquí i l’altre l’estira fort per allà, segur que es trencarà. Llavors, serà el torn d’unes noves eleccions generals.

És córrer un risc? Sens dubte. Si guanyen PP i Vox, la Catalunya de tots veurà amenaçada l’autonomia. I els líders eixelebrats, que celebren les actuacions il·legals de sis anys enrere, exigeixen el món i la bolla per negociar amb l’ànim d’esborrar responsabilitats judicials i poder avançar pel camí de la secessió.

Subscriu-te per seguir llegint