Els nous Guti

Ídols. Són aquests personatges que van més enllà de la professió que practiquen. Molts juguen al futbol, canten o comuniquen, però només uns quants aconsegueixen arribar a la gent d’una forma especial, tant que costa explicar-ho. Els ídols tenen traces de genis, de grans incompresos en moltes ocasions, però són capaces de generar emocions, d’arribar al cor de la gent amb un detall, un gest, una mirada. Bellingham ha despertat al madridisme amb una personalitat irresistible i una qualitat descomunal. La seva manera de celebrar els gols, el seu discurs ben construït parlant sempre d’equip, de madridisme i usant el plural i no el singular (el nosaltres més que el jo), l’han convertit en el jugador més estimat en només dos mesos. No és fàcil en un estadi com el Bernabéu, per descomptat.

Un altre exemple és Joao Felix en el Barça. El somriure i la il·lusió del menystingut per Simeone que ha sentit la felicitat en arribar al Barça, on es valora a l’artista (cas del portuguès) igual que al jugador que posa arpa i compromís (Gavi).

En el Betis tenim a Isco, del qual ja molts no esperàvem grans coses i que s’ha convertit en el líder de l’equip de Pellegrini. És la Curro Romero del futbol: pot tenir una mala tarda, però mai te’n vas de l’estadi sen se veure un detall genial seu. Amb la marxa de Joaquin, Isco ha tornat a posar-li màgia al Villamarín. 

Exemples hi ha en gairebé tots els equips. Griezmann i Sergio Ramos són dos ídols als quals els ha costat guanyar-se de nou l’afecte de l’afició. La recepta és simple, humilitat, treball i qualitat.

Al València apareix Javi Guerra, el xaval que més il·lusiona a l’afició amb el seu desplegament físic i arribada a gol. O dos veterans com Iago Aspas i Jonathan Viera, que espremen el seu futbol en l’equip dels seus amors amb detalls de classe inassolibles per a uns altres.

Aquest tipus de futbolistes són els que fan gran al futbol. Segurament no són els més regulars, clar, però aporten el que altres mai aconseguiran.

Que li ho diguin a Guti. Sempre es fitxava a algú en el seu lloc i li tocava partir gairebé de zero, però quan saltava al camp el Bernabéu es posava en peus. Allò seu era màgia i el públic la reconeixia. Alguns estan tocats amb la vareta, només necessiten entrenadors que els entenguin. Visca l’art, visca el somriure.

Subscriu-te per seguir llegint