Torni vostè demà, i demà passat, i l’altre

La meva mare necessita una miserable Fe de Vida, un coi de document que expedeixen al Registre Civil per a demostrar que està viva. La meva mare, 86 anys, malalta del cor i amb problemes de mobilitat, em necessita a mi que l'acompanyi. Així que quedo amb ella, la pujo al cotxe, condueixo, la deixo a la porta del Registre, vaig a aparcar el cotxe, torno al Registre i entrem tots dos. Naturalment, com toootes les gestions avui dia, es requereix aquest gran invent de la cita prèvia, que ja vaig demanar per Internet.

(Incís: les persones grans que no tenen un fill o algú que faci aquestes gestions, estan destinades a morir en el termini d'una setmana, de fet ja estan mortes i no ho saben, perquè estan fora de qualsevol sistema)

-Ah, doncs no consta la cita prèvia. És igual, passin, que com que és una senyora gran, l’atendrem de seguida.

Els collons. Seiem. Tot ple de gent. Van passant i ningú ens fa cas. Torna la senyoreta que ens ha rebut.

-Ara quan quedi poca gent, passarà.

El problema és que mai queda poca gent, perquè en va arribant més. Al cap de quasi una hora, li dic a la meva mare que ja tornarem un altre dia. Operació a la inversa: la deixo a la porta del Registre, vaig a buscar el cotxe, la recullo, la porto a casa...

Dies després. Torno a demanar cita prèvia per internet. Procuro imprimir un resguard. Tornem al registre civil (anar-la a buscar, deixar-la a la porta, etc). Sorpresa: avui no funciona el sistema informàtic.

-Però és igual, passin i seguin, que ja la cridarem- ens informa la mateixa simpàtica senyoreta de l'altra vegada.

I allà que seiem. Tenim hora a les 10:10. Cada persona que va al taulell s'hi està almenys mitja hora. O més. De tant en tant, la funcionària que atén els soferts ciutadans diu que perdonem, que el sistema s'ha penjat. Suposo que treballen a mà i tot va lent. M’abstrec de la realitat imaginant que em trobo en un país del tercer món (de fet, la majoria de gent que espera és d'altres continents), viatjar amb la ment és de franc i realment sembla que hi estigui, només falta allà algú venent plàtans. Per assolir més sensació tercermundista, avisen del torn a crit pelat, ja que no funcionen tampoc les pantalles. Quan portem tres quarts esperant, en vista que la cita prèvia no serveix de res, pregunto a la noia del meu costat a quina hora estava ella convocada: a les 9:30, i li acaben de comunicar que encara en té per estona. Són les 11. Miro la meva mare, amb les seves crosses, la seva diabetis, els seus tres by pass i la seva tensió que fa més pujades i baixades que el Dragon Kahn. Opto per recollir-la, que no està la dona per tirar-se hores asseguda en una cadira del Registre, i per fer altra vegada tota l'operació a la inversa, deixant-la altre cop a casa.

I la setmana vinent, hi tornarem. I la següent, altra vegada. I així, fins que no necessiti la Fe de Vida perquè ja estarà morta. Potser es tracta d'això, potser és un sistema per acabar amb les esperes i, de passada, eliminar a baix cost tota aquesta generació de vells que només fa nosa.

Al mateix moment que nosaltres érem al Registre, el nen barbut que tenim de president era al Senat, però no per a tractar del col·lapse de la justícia i d’altres competències que té transferides, sinó de l’amnistia pels seus amics, que importa més.

Malgrat tot, haig de reconèixer que a fora del Registre no hi havia cap gos lligat a cap fanal o arbre. Quina sort que tenen, que el govern es preocupi pel seu benestar.

Subscriu-te per seguir llegint