Les Fires: del rellotge a la farola

Les meves Fires ja van ser a la Devesa. El punt de trobada sempre era davant del rellotge, on els més valents encara aprofitaven per fer l’últim riu abans de deixar-se sacsejar per les atraccions. Tothom quedava allà i tothom s’acabava trobant, a hores d’ara encara no ho he entès. El perfum dels cotons de sucre, les castanyes i les ametlles garrapinyades m’embriagava en una espècie de núvol dolç i fonedís (les pomes caramelitzades ja no desprenien cap aroma, venien embolcallades amb un plàstic que els feia perdre l’essència). Les atraccions no valien més de 3 euros, i aquelles encara em semblaven cares. L’Ala Delta i el Ratón Vacilón sempre eren les de gamma extra, sovint m’havia de decidir per una de les dues, perquè deixar 3 euros aquí i 3 euros allà em semblava excessiu. La gàbia del vaixell pirata, aleshores en dèiem barco, el saltamontes, els autos de xoc, el simulador i els toros també eren parada obligada. En aquell moment, fer-te gran volia dir haver de renunciar a la corona de plomes de cartró i a cantar a ple pulmó «En la tribu comanche, hau, hau, hau», però seguia tenint aquell no sé què que ho feia divertit. Després de Fires, anàvem a fer un frankfurt a Barraques «per entrar en calor», mentre els pares ens enfundaven els guants i s’asseguraven que la bufanda ens tapés bé el coll. I quan tocaven les deu, tothom desfilava cap a casa.

Uns anys després, el rellotge de la Devesa va quedar enrere i el punt de trobada va passar a ser Correus, que feia més de grans. Els pares, que volguessin o no havien hagut de fer un pas al costat, deixaven els seus fills i els recordaven que l’hora límit per tornar a casa eren les tres. «Però a les tres seran les dues», els responíem, amb aquell to sarcàstic i impertinent de les hormones en plena ebullició. En aquell temps, començaves a col·leccionar gots de Fires i ressaques que la saviesa popular atribuïa al «garrafó». Però sempre podies tornar el got i recuperar part de la inversió al final de la nit (o més ben dit, a les tres). A l’esplanada de la Copa hi havia un altre punt de trobada emblemàtic on tothom retrobava vells amics que ara només veia un cop l’any: la farola. Sorprenentment, allà també tothom s’acabava trobant.

Les Fires també eren treure el nas per les parades de darrere els jutjats, que tothom coneixia com «els peruans», i comprar-hi una bufanda o uns mitjons gruixuts. També fer un mos a les parades de la plaça de la Independència que, simulant interessar-te per un formatge d’ovella, una panxeta amb pebre o un paté d’anxoves, sempre acabaves picant d’aquí i d’allà (ara, en canvi, no hi ha cap plat a la vista amb bocins de formatge o pa de motlle amb retalls d’anxova). Però les d’aquest any, sempre seran les meves Fires preferides.

Subscriu-te per seguir llegint