Com Elionor jurava

El que més tendre em va semblar de la jura de la princesa, el que més va meravellar-me, va ser com una nació sencera es va posar a parlar de futur en aquest temps tan incert. El rei Felip no sembla trobar-se al final del seu regnat. Si Elionor hereta la Corona serà d’aquí a molts anys. I tot i així, els espanyols d’un bàndol i l’altre, els de bona voluntat i els que no l’han coneguda mai, els que estan enfadats i els oportunistes, ens vam posar junts a pensar, amb total naturalitat, en el dia molt llunyà que Elionor de Borbó i Ortiz serà la nostra reina.

La monarquia, com Déu, té aquesta missió fonamental. Civilització vol dir que la mort no és el contrari de la vida. La monarquia és continuïtat, sentit transcendent. No sempre hem de tornar a començar. Els palaus, les litúrgies, les dinasties. La monarquia perdura contra el dubte, contra l’angoixa i en la seva representació tensa la vida dels súbdits i malgrat les barrabasades de Pedro Sánchez, la inflació exagerada, l’economia paralitzada, i enmig de guerres tan imprevisibles com la de Rússia i Israel, tots donàvem dimarts el futur per fet, com si encara depengués de les nostres tradicions invocar-lo i controlar-lo.

Per a què serveix la monarquia? Per a què no tinguem tanta por. Entre el cel i el terra un rei vetlla per nosaltres i la seva hereva ens diu: «em dec a tots els espanyols, els demano que confiïn en mi». La monarquia no és l’obligatorietat d’aquesta confiança sinó l’esperança que aquesta confiança infon. La fe és submergir la teva mà a les aigües de la imaginació de Déu. En aquests dies tan nefastos, de «per qui em pren?» segons resposta èpica de Felipe González, i de guerres contra països irracionals que probablement hagin desenvolupat a les nostres esquenes -massa esquena, massa- armament nuclear; l’únic moment en què col·lectivament els espanyols hem guardat silenci i junts hem cregut en un futur no gaire diferent del present que tenim ara, va ser veient com Elionor jurava.

La monarquia és mirall. La monarquia és el fil que ens cus, tal com la religió és el que ens relliga amb Déu. Sense tenir en compte l’origen diví de la monarquia no es poden entendre els mapes d’Europa ni del món, el fervor del poble britànic per la seva reina difunta, la perdurabilitat de la nació espanyola al llarg dels segles malgrat la propaganda de la «nova història». Nova gairebé sempre vol dir inventada. Quan s’aplica a la Història, amb molt més motiu encara.

Només projectant-nos en una jove i bella hereva podríem pensar en el futur sense sentir-nos ridículs. Els catalanistes que menyspreen la monarquia ignoren la llarga tradició monàrquica catalana. Els que la menyspreen perquè és espanyola, o borbònica, obliden que els anys de més autogovern i llibertat que Catalunya ha viscut mai han estat sota el regnat i especial protecció del rei Joan Carles i el rei Felip.

De fons i sense perjudicar l’escena ressonaven dimarts a Palau els passos de la investidura. Ha arribat l’hora de la marxa enrere, després de tanta petulància. Ja fa dies que els escric que és un pacte fet. Ja fa dies que els escric que penso que és la sortida menys dolenta per a Carles Puigdemont i la seva colla. Ja fa dies que els escric que la independència de Catalunya és impossible perquè la immensa majoria dels catalans no la volen, que vol dir que no estan disposats a pagar el preu d’aconseguir-la. Només cal recordar com Puigdemont va declarar la independència, sabent que ni la tenia preparada, i va escapar-se; o com Junqueras va pagar-se l’AVE per anar a Madrid a fer-se detenir. No crec que en cap tertúlia ni en cap diari ni en cap sessió parlamentària de la capital de l’Estat s’hagi insultat més ni més greument la independència de Catalunya que de la manera que aquests dos personatges van fer-ho el 2017.

Fill del mateix esperit, i de la mateixa consistència, quan Puigdemont va veure després de les darreres eleccions generals que l’aritmètica l’afavoria, va tornar a la grandiloqüència, a la retòrica pitinflada. Havia dit que només votaria la investidura si l’amnistia estava aprovada i ara resulta que només cal que estigui entrada a registre. I els del Tsunami ja s’ho faran, perquè és delicte de terrorisme. El relator, qui sap on és, qui sap on para. El referèndum el va perdre i mai més no ha tornat a trobar-lo. Calia tota aquesta parauleria barata per acabar fent-se enrere de la manera més previsible? Aquesta vegada no hi ha hagut ni misteri. Va haver-hi uns dies d’inquietud, pels volts del 20 d’octubre, però poca cosa, quasi res.

Calia aquest devessall de promeses, declaracions solemnes, al·legories ridícules que tots sabíem on anirien a parar? Jo crec que no feien cap falta. Jo crec que si els catalanistes –i ara em refereixo als votants, als ciutadans– volen fer alguna cosa en el futur que no sigui aquest autèntic paper d’estrassa, haurien de conèixer com és Catalunya, com són els catalans, i els límits que la nostra comoditat i la nostra covardia posen a qualsevol aventura.

La princesa Elionor ja ha jurat la Constitució. El món trontolla però la tradició continua. Sempre tindrem problemes però probablement el que ara ens preocupa no ens preocuparà quan la princesa es coroni. Tindrem d’altres conflictes però a Espanya continuarà regnant la mateixa dinastia. Molts s’havien arribat a creure que Puigdemont era un heroi, un estadista, i ara quan torni tornarà al seu poble i a la seva pastisseria.

Subscriu-te per seguir llegint