Una mirada històrica

L’ONU es va crear en un moment que hi havia un sentiment creixent de l’estupidesa humana, havíem sigut capaços de matar-nos de forma brutal, i necessitàvem un futur esperançador. Molts països estaven en runes i el poder destructiu de les bombes, mostrat a Hiroshima i Nagasaki, eren motius més que suficients perquè el món sentís la necessitat de fer alguna cosa. La primavera del 1945 es van reunir a San Francisco representants de 50 països i dos mesos després van signar la carta fundacional de l’Organització de les Nacions Unides, que esperaven impedís qualsevol nova guerra. Va néixer amb una innegable voluntat de cooperació entre els signants. L’ONU no és una història d’èxit però sempre ha estat viva, ha sigut un fòrum que ha mantingut els contactes entre les parts enfrontades.

Durant el temps de la Guerra Freda, la URSS va intentar expandir la revolució i vam viure guerrilles a molts països sobretot a Amèrica llatina. Amb la caiguda del mur de Berlín aquestes guerrilles van perdre sentit i poc a poc hem assistit a la seva desaparició per mitjà de processos de pau i d’aquelles guerrilles revolucionàries no en queden més que records llunyans. En els països democràtics aquests processos s’han produït preservant les regles democràtiques, podríem dir que les democràcies han vençut les guerrilles. A Amèrica llatina i molts llocs, els antics grups guerrillers són ara partits polítics que defensen les seves idees democràticament.

L’amenaça actual a la democràcia són els populismes, prima la confrontació i els nacionalismes excloents a la col·laboració. La idea de col·laboració, del contrast d’idees, està en declivi arreu. Exagerem les diferències, les discrepàncies, i creem capelletes («esglésies»?) que divideixen països i societats i cada cop hi ha menys voluntat de col·laboració, més aviat s’alimenten odis profunds. Les xarxes socials no ajuden, fomenten que un només llegeixi allò que li envien del seu entorn que solen ser continguts que confirmen les seves idees, el contrast d’opinions està devaluat.

Biden acaba de dir que potser la reacció dels EUA a l’atac de les Torres Bessones, un atac brutal que va deixar tocada la societat americana, no va ser el correcte perquè es va basar en què EUA va declarar la guerra a Al-Qaida i això va conduir a guerres com la d’Iran o Afganistan que han portat més problemes que solucions. Israel avui hauria de reflexionar sobre els errors comesos per EUA en la lluita contra Al-Qaida abans de massacrar la població civil a Gaza. Ni els palestins són tots de Hamàs ni tots els israelites donen suport a Netanyahu. Els israelites tenen dret a defensar-se però només tindran seguretat el dia que els palestins tinguin esperança. Mentrestant tots els esforços que es facin per aturar aquesta «guerra» desigual han de ser benvinguts. L’enfrontament pur i dur no porta a cap solució. Molts països que han patit lluites armades saben que la reacció ha de ser mesurada i complir amb les lleis internacionals. Aquí sabem que només complint les regles de la democràcia es va poder derrotar l’ETA.

La primacia de l’enfrontament sobre la col·laboració i el diàleg corre paral·lela al deteriorament de la democràcia. Trump, Bolsonaro, Orbán o Le Pen no tenen esperit de col·laboració, juguen al nacionalisme excloent i l’enfrontament i la dreta tradicional està sucumbint a aquest ambient, estem arribant a un punt on la democràcia està en perill. Les guerres d’Ucraïna i d’Israel amb Hamàs tenen a veure amb el deteriorament de la democràcia en aquests països. Putin defensa un nacionalisme excloent i ha eliminat qualsevol intent de discrepància. Netanyahu està lluny dels intents de pacificació de Rabin i Peres, ha virat cap a la ultradreta i el iliberalisme. La reforma de la justícia calcada de la de Llibertat i Justícia a Polònia és una aberració democràtica. Hamàs és un grup terrorista que basa el seu poder en la falta d’esperança dels palestins i l’odi als israelites. I l’ONU té poc marge de maniobra perquè el seu paper és qüestionat pels populismes i els nacionalismes excloents. Sols així s’explica el menyspreu de Netanyahu a les resolucions de l’ONU i al seu secretari general António Guterres.

La democràcia no és solament poder votar, és respecte a totes les idees (els altres partits són adversaris que defensen projectes diferents, mai enemics), acompanyat d’unes regles consensuades que regulen el funcionament de les institucions. Avui la democràcia està en perill arreu, també a Europa. Les societats europees es configuren al voltant de blocs que no es parlen i les votacions solen donar resultats molt ajustats entre aquests blocs, estem jugant a la ruleta russa. Pensem en les eleccions a Polònia o Espanya. Avui no són les guerrilles o els moviments de l’esquerra revolucionària els que posen en perill les democràcies (la socialdemocràcia on existeix ha aguantat més bé els envits de l’esquerra extrema) sinó els grups de la dreta que accepten els postulats de la ultradreta i els nacionalismes excloents. L’adversari l’han convertit en enemic, i això mina la base mateixa de la democràcia. A Espanya ho estem veient tant en el moviment independentista, que es va saltar les lleis que havíem aprovat democràticament, com en la dreta que no vol renovar les institucions com mana la Constitució i accepta governar amb (blanquejar) la ultradreta.

Per això ha sigut tan important la victòria de Donald Tusk a Polònia o el treball d’Ursula Von der Leyen a Europa perquè, des de formacions de dretes, han plantat cara democràticament a la ultradreta i defensen Europa enfront del populisme i els nacionalismes excloents. A Espanya estem entre un govern de Sánchez amb els independentistes i un govern del PP amb els ultres. Si hi ha govern Sánchez hauria de fer un esforç per tractar de consensuar els grans temes amb el PP i separar-lo de Vox. La democràcia espanyola ho agrairia.

Subscriu-te per seguir llegint