Fires de Sant Narcís

El temps fuig ineluctable. Les Fires ja són record, passat. Els focs de diumenge passat van marcar el punt i final d’una setmana llarga, emmarcada per dos caps de setmana, plens de festa i activitat. La concurrència de forasters ha deixat de ser el ritual d’anar a Fires a comprar des de la rodalia i des dels confins de la contrada. Ara les multituds desplaçades de manera motoritzada es concentren al fil dels grans esdeveniments i la proliferació d’activitats manté un esquema bàsic que fa anys que funciona. La trobada castellera; en aquest cas l’èxit esclatant de fa molts anys dels Minyons de Terrassa, amb placa de bronze incorporada en un dels pilars dels arcs de la plaça del Vi certifica que la moda del sud s’ha entronitzat a Girona i aquella gesta en va fer plaça castellera. Però ja han passat els anys i els que sospirem per nous èxits trobem a faltar l’èpica d’algun castell descomunal. La Fira Comercial de calendari abreujat. Les exposicions del Museu d’Història de Girona i del Museu d’Art. Les havaneres del grup Terra Endins amb la represa d’una tradició i d’un espai que es feien enyorar. La gernació de la Copa en el fenomen de barraques; la profusió de parades de tota mena en els carrers i places que condueixen des del centre de la ciutat cap a la Fira d’atraccions al Passeig de la Devesa.

Els concerts, que mereixen un comentari apart. Alguna localització persistent en els entorns de la plaça dels Jurats, de la plaça de Sant Pere i d’altres porta a un punt de saturació entre els veïns que si no participen directament de la gresca esdevenen espectadors passius i pacients des dels sofàs de les cases de les estridències dels instruments i dels cantants. Crec que potser caldria ajustar els horaris, la recurrència, la reiteració i repartir millor i evitar un estrès excessiu a la via pública i a les hores lentes de la vida quotidiana.

Dissabte passat havia d’anar a fer algunes gestions a l’Eixample i em vaig trobar amb algunes sorpreses. Vaig fer un intent de fer servir l’aparcament subterrani del carrer Emili Grahit però resulta que alguns aparcaments estan de cap de setmana; ja sé que potser en dies festius la utilització d’algun d’aquests aparcaments és poc intensiva, però un dissabte a la tarda de Fires és força insòlit que els aparcaments facin festa. Després de fer dues voltes en un intent d’aparcar a les zones blaves dels carrers que comuniquen Emili Grahit i el carrer de la Creu vaig decidir que havia d’enfilar el carrer Migdia i anar a buscar aparcament a l’entrada sud del Parc del Migdia. Vaig tenir sort i trobar un lloc. Això em va permetre fer un recorregut a peu travessant el Parc fins el carrer Emili Grahit. Hi havia al Parc, amb el llac sec, un grup assajant pel concert del capvespre. Vaig trobar el parc en estat una mica precari; conserva la vella esplendor del gran espai lliure recuperat però la vegetació és una mica estantissa, la neteja insuficient i els escosells continus que ressegueixen l’arc de la pèrgola de les glicines estan tots del tot embussats.

Després ja a casa em vaig adonar que tindríem gresca. Tots els entorns del barri de la Barca, del burg de Sant Pere i de Pedret vessaven de gent i de cotxes, amb locals atapeïts i amb alguns establiments, bàsicament nocturns, amb uns horaris propis de can «maitanquis» amb extensió de les activitats més enllà de la matinada estrenant el diumenge.

La devastació dels carrers el diumenge a primera hora era total; papereres a vessar, llaunes i papers al carrer, espais descurats passades les deu quan es podia esperar que ja s’haguessin escombrat diligentment. Paisatge després de la batalla, només que no hi havia hagut batalla sinó només una acció de desgast persistent d’una alta concentració d’humanitat.

El dia era brillant, radiant. Una llum esclatant assenyalava el reiterat fracàs de les successives borrasques anunciades que prometien pluges inexistents. La ciutat es preparava pel darrer dia de Fires. Finalment els focs. I després amb un punt més de fred que els dies anteriors tothom cap a casa a recer. Emmudien poc a poc les atraccions, la nòria deixava de rodar. Els plàtans de la Devesa, assedegats des de l’estiu, esperaven confiats i resilients el final de l’estrès i el retorn a la pau dels dies calmes per anar-se despullant de les fulles . Poc a poc els escenaris de les grans concentracions han anat recuperant un punt de tranquil·litat necessària, s’han apilonat les tanques, s’han anat desmuntant les barraques, els espais públics i els aparcaments amortitzats durant les Fires recuperen el perfil habitual.

Dilluns passat al vespre va ploure. De manera una mica inesperada. Però els tolls entre els còdols de la plaça i l’impacte de les gotes de la pluja a l’aigua embassada indicaven una pluja suau però persistent marcant cèrcols de onades imperceptibles. La pluja un dilluns al vespre després de Fires és com un regal, una visió màgica, un fet sorprenent però cada cop menys habitual. Amb un punt de plaer contingut i asserenat pel degoteig continu me’n vaig anar a dormir ben d’hora sense arribar a captar si la pluja havia durat molt o poc.

Aquella pluja de dilluns al vespre no era un miratge, però va ser igual de fugissera que les mateixes Fires. Ara que ja no hi ha lluminàries per la Puríssima el calendari es mira els primers dies de desembre només amb la cobejança d’un pont encadenat. Després de Fires tothom pensa ja inexorablement amb el Nadal.

Subscriu-te per seguir llegint