Anar al cinema un cop l’any

Resulta que els catalans van al cinema menys de dues vegades l’any, segons dades de l’Anuari SGAE. Patapam. De mitjana, és clar. Perquè uns hi van menys d’una vegada. Al pic de l’estiu, perquè segur que s’hi estarà fresc. Per rememorar el sabor addictiu de les crispetes, que les fetes al microones no són el mateix. Per festejar-hi amb una primera cita, que amb tanta era digital i xarxes socials amb vinagre ja queden pocs llocs on ser quatre gats a les fosques. Per descartament, perquè sinó què fem un diumenge plujós a la tarda. O pels nens (o millor dit pels pares), que «així els tenim entretinguts dues hores» i s’espolsen, encara que només sigui una mica, el complex de monitors de lleure. Els altres hi hauran anat menys de tres vegades, sovint, també per venerar la primera part de la setena entrega d’un blockbuster que no es poden perdre perquè els han vist tots, en cinemes que ja fa anys que han desaparegut.

Les plataformes, que han dinamitat la litúrgia d’anar al cinema, han fet erosionar un canvi d’hàbits en el consum de continguts, que dóna més valor a un calaix de sastre que et diu què has de veure (per la senzilla i més que discutible raó que és el que veu tothom) que al culte al cinema. I és que la religiositat d’anar al cinema, d’arribar mitja hora abans per impregnar-te de l’ambient, de no necessàriament haver de comprar crispetes, d’escollir curosament la sessió per encertar la sala amb Dolby Atmos i experimentar el plaer de fondre’t amb la pel·lícula, ara ja només és cosa de quatre frikis.

I jo dec anar al revés del món, perquè m’hi he tornat. I és que en el que portem d’any, dec haver vist més d’una vintena de pel·lícules. De Barbie a Golpe de Suerte, passant per títols com Oppenheimer, Indiana Jones 5, Misión Imposible 7, Los Fabelman, Gran Turismo, Crónica de un amor efímero, La Sirenita, Campeonex, Elemental, Super Mario Bros, Megalodón 2, Vidas Pasadas o Saben aquell. Multisales, sales en versió original on t’obsequien amb la ressenya de la pel·lícula o en l’últim cinema autèntic que queda a Eivissa, amb un teló vermell que descobria la pantalla segons abans de l’inici de la projecció. Perquè cada pel·lícula té el seu espai, un racó de món on assaborir-la i deixar-te embruixar. On sentir rugir el motor i cremar pneumàtics a un cotxe de carreres, on identificar-te amb la sensibilitat d’un dels protagonistes en un ambient més íntim, on gaudir del savoir faire de Disney i Pixar, on emocionar-te.

L’amor pel cinema es pot començar a sentir de petit o et pot assaltar de gran, teixint una espècie de fil invisible que sempre t’hi acaba portant. Fins que descobreixes que no és per la pel·lícula. Perquè la cartellera, a vegades, només és l’excusa per tornar-hi. I quan les llums s’apaguen, la vida s’encén.

Subscriu-te per seguir llegint