El jugador que em va fer somriure

És una imatge icònica, sobretot entre els culers: dos aficionats del Reial Madrid, dempeus, aplaudeixen a un jugador del Barça en el Santiago Bernabéu. Ho fan admirats davant un futbolista genial que acaba de donar una exhibició davant el seu equip de l’ànima. Segurament, els fa mal, i molt, la qual cosa acaben de presenciar, però en aquest moment no importen els colors. Tampoc l’eterna rivalitat. Ronaldinho, el protagonista d’aquell dia, el geni del somriure, era una mica de tots, encara que vestís de blaugrana en els seus millors anys. 

El Barça recordava dissabte a les xarxes socials la majoria d’edat d’aquell partit, els 18 anys d’un Madrid-Barcelona que va passar a la història per les meravelles del brasiler. Ho confesso, sempre he sentit una devoció especial per ell, era capaç d’alegrar-me el dia. Jugava a futbol feliç i amb una desimboltura espectacular. Era boníssim, ho tenia tot. Tècnica, habilitat, velocitat, força, imaginació… I feia filigranes, sí, però sempre respectant al rival. El seu futbol va canviar per complet el Barça, va retornar l’alegria a un equip trist i en eterna crisi.

A partir de Ronaldinho es van construir els fonaments del Barça de Guardiola. Va ser la llavor de tot el que vindria després. Amb ell en la seva millor versió, l’equip dirigit per Rijkaard va guanyar la segona Champions de la història del club, la que tant havia costat des de la que va aconseguir el Dream Team en Wembley. Va retornar el somriure a un vestuari en el qual era el líder indiscutible pel seu futbol, el d’un equip en el qual ja apuntaven amb força els Xavi, Iniesta…i Messi. Ronaldinho va apadrinar el joveníssim argentí, era el seu ídol, i encara avui mantenen una gran relació.

Lamentablement, la seva dedicació al futbol no va ser exemplar. Es va deixar anar i Pep va prescindir-ne quan va arribar per, ara sí, començar l’època daurada del Barça. El seu llegat quedarà per sempre en la ment dels culers i dels amants del bon futbol. N’hi ha hagut de millors, més regulars i que s’han mantingut a l’elit més temps. Però ell era diferent, un tipus feliç que contagiava optimisme. En un món d’amargats, em va fer gaudir més que cap altre. Gràcies, crac.

Subscriu-te per seguir llegint