«La vida americana»

Dijous passat una majoria de ciutats encenien els llums de Nadal dels seus carrers principals. Entre que les tardors són cada cop més caloroses i el progressiu avançament en el calendari d’aquest tret de sortida de la temporada nadalenca, algun dia ho celebrarem en màniga curta. Només han de repassar l’hemeroteca per comprovar que en una data no tant llunyana com a la primera dècada d’aquest segle, l’encesa o els mercats de santa Llúcia amb els betlems i caganers arribaven als voltants dels festius del pont de desembre, dates en que la normativa comercial llavors vigent a Catalunya permetia obrir als comerços. Encara no es parlava del Black Friday ni del Thanksgiving.

Ara el darrer dijous del mes de novembre és el Thanksgiving americà– i 24 hores després arriba el Black Friday, el moment on a aquell país comencen les compres nadalenques amb moltes promocions i descomptes. Tots aquests canvis, de fet tot el que té a veure amb els costums nord-americans s’estan introduint a gran velocitat. Alguns restaurants ja ofereixen el menú del dia d’acció de gràcies que, pels americans, és com una mena de dia de Nadal de retrobament familiar però comú a totes les religions, creences o agnòstics. Està protagonitzat per la sopa de carbassa i un gall d’indi rostit acompanyat d’inacabables guarnicions. Embafament nacional total. Es menja entre l’hora de dinar i sopar, és una data festiva oficial i el dia de més trànsit aeri al país. Tothom cap a casa.

L’endemà arriba el Black Friday i comencen a comprar. A l’any 2010 els magatzems Media Markt va fer la primera oferta amb aquest nom a Espanya. Avui ja parlem rotundament a casa nostra del període de l’any amb més compres, superant a les rebaixes de gener. Les famoses senyores que entraven les primeres el primer dia de rebaixes a El Corte Inglés de la plaça Catalunya de Barcelona ja són història.

Podem trobar molts exemples d’elements típicament de la vida americana que s’han afegit als nostres. Alguns són fàcils de detectar com per exemple el Halloween, la forma de celebrar de forma prou divertida el Dia de tots Sants, més que la nostra castanyada, que els nens i joves disfressats tant gaudeixen amb tota mena de festes.

Però n’hi ha d’altres que s’han anat introduint més subtilment, per exemple en els casaments i en els funerals. Fa 20 anys els casaments eren formals i avorrits, ara són veritables produccions on passen moltes més coses. O en els funerals , poquíssimes vegades es veia sortir algú sortir al faristol per parlar del difunt. Tot quedava en mans del mossèn.

Tot això ha passat perquè la forma de vida americana embolicada en pel·lícules ha entrat a les nostres cases i hàbits.

A tot el món i també aquí, dues terceres parts dels espectadors de cinema corresponen a pel·lícules americanes. Fa anys em varen convidar a un trobada amb Jack Valenti, el mític president de la patronal dels estudis de Hollywood que visitava Madrid. Era una de les poques persones que, com a cap de premsa de Lyndon B. Johnson, surt a la fotografia on aquest jurava el càrrec de president dels Estats Units a dalt de l’Air Force One que transportava el cadàver del president Kennedy, assassinat hores abans. Petit, simpàtic i napoleònic, calçava botes texanes i venia de reunir-se amb el govern espanyol per «llegir-li la cartilla». Aquell dia ens va dir, però, que no els preocupava gens exportar el model de vida americana sinó que buscaven fer negoci amb les pel·lícules i col·locar al mercat mundial tots els seus productes començant per la Coca-Cola.

El poder d’aquest senyor com a lobbista de Hollywood era indiscutible. Em va quedar clar amb una anècdota que m’explicaren aquell dia. Un dels grans estudis de Hollywood estrenava una súperproducció. Atès que part del rodatge s’havia fet al Japó es va organitzar una estrena a Tòquio amb un vol especial amb tots els protagonistes i convidats, entre ells Jack Valenti. Problemes climatològics a la destinació portaren a que en ple vol els informessin que l’aeroport de Tòquio estava saturat d’operacions i els desviarien a un altra ciutat. No arribarien a l’hora programada per l’estrena.

Llavors Jack Valenti va demanar que des de la ràdio de la cabina del pilot el connectessin amb la secretaria d’Estat a Washington. Una estona després Tòquio els autoritzava a aterrar... els primers! Què havia passat? Senzillament que Washington havia comunicat al govern japonès l’aplicació del tractat de rendició signat un cop acabada la Segona Guerra Mundial pel qual els Estats Units podia exigir la prioritat absoluta d’aterratge per un avió americà. No cal explicar res més.