Gravant àudio

He fet l’experiment de passar una setmana sencera sense escoltar ni un sol missatge de veu, amb l’única excepció dels laborals. Un cop rebuts en xats individuals o de grup he contestat ok o l’emoticona del dit cap amunt, sense donar-li a la tecla de reproduir. No ha passat absolutament res. D’acord que una no és la presidenta del Govern, ni la mediadora en les converses per a l’amnistia dels separatistes catalans, sinó una de tants, però per això mateix quina necessitat hi ha d’aguantar ximpleries. Sembla que no m’he perdut cap informació rellevant, no s’ha acabat el món, les meves comunicacions han sobreviscut i la meva vida social segueix tan minvada com sempre. Queda demostrat que els àudios que rebem per dotzenes són prescindibles, un mal d’oïda que ens autoinfligim sense necessitat. Els odio, em molesta de manera especial quan en una conversa de diversos només un dels participants els empra. L’ansietat del WhatsApp (ai Déu meu, a veure si serà important) manca de fonament i s’ha d’acabar, que ho sàpiguen tots els que etziben al pròxim quatre enviaments quilomètrics per fer una pregunta, enregistraments que inclouen badalls, esternuts i «espera un moment que em truquen pel fix, mmmmmmm, espera que estic pagant a la caixa de l’hipermercat, mmmm, espera que m’he trobat la Loli, com va tot, doncs jo aquí dient-li a les mares de l’escola que...». T’absentes d’una reunió, et poses els auriculars i escoltes amb paciència un testament sonor de cinc minuts i mig que es pot simplificar en: «Per a la trobada, tu portes el pa». Prou d’insistir. Donem-nos un respir, que si sumo tots els arxius reproduïts aquest any que s’està acabant hauria gaudit d’El Quixot en audiollibre. Doneu-me un titular, que diem per aquestes pàgines, o fins i tot un parell d’emoticones, que si vull un podcast ja buscaré algun professional i d’una temàtica que m’interessi.

Per molt que algun psicòleg glossi les virtuts de les notificacions audibles davant de l’autèntica conversa (es poden desenvolupar idees sense interrupcions, no es perd el control davant del destinatari) o al missatge escrit (la veu té poder de persuasió i dona veracitat a allò que s’expressa, allò teclejat es pot malinterpretar), la veritat és que es reben amb mandra. Els genis d’El Mundo Today van publicar que la disfressa més terrorífica del passat Halloween consistia en una pantalla en la qual es llegia «gravant àudio». En efecte, les aplicacions de missatgeria instantània han portat l’infern de les notes de veu a les nostres vides i després la intel·ligència artificial intenta apanyar la destrossa. Que si una tecla per passar-les a tota velocitat, imprescindible per als lents i els qui abusen de les falques, que si una altra que arribarà aviat per transcriure-les automàticament sense necessitat d’escoltar-les. Aplicant la llei de la màxima ganduleria, es va considerar un avenç deixar un missatge sonor en lloc de teclejar un text i ara preferim lletres sempre que no les hàgim d’escriure nosaltres perquè el correu brossa acústic s’ha multiplicat i carrega. Com a vegades els àudios aliens circulen com la falsa moneda i altres s’han fet servir com a prova en judicis han inventat els que autodestrueixen després d’escoltar-se una vegada. Un format aconsellable per als que hagin decidit innovar aquest any i enviar la felicitació nadalenca com una «nadalanota» de veu.

Subscriu-te per seguir llegint