Passin senyors Scrooge i Potter

Impertorbables al pas del temps, a la IA, al desgavell polític, a les guerres i altres catàstrofes, acudeixen a la cita dos clàssics de Nadal, s’ho han guanyat a pols, gràcies Charles Dickens, gràcies Frank Capra per haver pensat que aquests dies no tot havia de consistir en entrar als establiments comercials amb la VISA a la boca i desitjar bon Nadal a qui si ens diguessin que ha patit un cobriment de cor experimentaríem una íntima satisfacció, aparentment Conte de Nadal i Que bonic és viure, poden passar per una obra literària i una pel·lícula del gènere d’autoajuda o de creixement personal, un gènere, sense voler ofendre a ningú, que es desmenteix a si mateix per la seva prolífica creativitat, una competició descarnada entre els autors per veure qui aconsegueix fer més il·lusos a uns lectors exhausts que no s’han acabat un llibre i la pila de la tauleta de nit ha crescut amb mitja dotzena més, no, diria que les dues obres mestres si es treu la nata dolça de sobre queda el gust amarg del cafè i la còlera del whisky.

El senyor Scrooge, protagonista del Conte de Nadal, és l’antítesi de l’esperit de Nadal, vell garrepa, remugador d’abominacions contra tot el que signifiqui alegria i prendre’s un respir a la feina, rep la visita de tres fantasmes, el primer el convida a recordar els Nadals de la seva infantesa quan la innocència no havia estat tacada per la tinta que un futur li permetria deixar constància que cada dia era una mica més ric, el segon fantasma el transporta a la casa del seu ajudant on comprova que a pesar de la pobresa que traspuen les parets hi ha la calidesa de l’estima, i per últim el tercer fantasma, el fantasma de la mort, si continua amassant fortuna li faran falta un parell de taüts més que com els seus ossos se’ls acabarà empassant la terra si un saquejador de tombes no se’ls emporta abans. No és veritat que la mort sigui tabú, la mort no ens deixa de petja, notícies de guerra, d’atemptats, vídeo jocs, en la ficció... la mort d’amics i familiars... tenim una assegurança de decessos, hem fet testament, signem un document de voluntats anticipades, ho sabem d’una manera racional, però no ens fem càrrec del que significa el que amb tota probabilitat no és cap viatge ni un canvi de registre, és la pols que t’espera, l’extinció, Tolstoi deia que davant la mort res té importància, Schopenhauer no el desmenteix, però posa un punt sobre la i en considerar que si fóssim realment conscients de la mort ens quedaríem en un estat de letargia perpètua.

A Que bonic és viure el bo de George Bailey, que passa per uns mals moments per culpa de les males entranyes de l’usurer Potter, una reencarnació de Scrooge?, experimenta com seria la vida de la seva ciutat, del seu entorn familiar i amics si ell no hagués nascut, potser algú de vosaltres hi ha pensat, els vostres descendents, els descendents dels vostres descendents haguessin perdut l’oportunitat única de saber què és viure, i d’alguna manera els vostres amics, els col·legues de la feina, amb qui heu compartit entremaliadures amoroses, etc. No serien el mateix, sense que es pugui saber si per a millor o per a pitjor. Bailey, gràcies a la gratitud dels qui ha ajudat compren que no havia estat bona idea haver-se tirat a les aigües gelades del riu, una postal de Nadal, un final emotiu que no desdiu que l’existència de cada un de nosaltres és una casualitat, una casualitat fràgil i efímera.

Subscriu-te per seguir llegint