La societat (masclista) de la neu

Una de les meves històries preferides és la dels supervivents dels Andes. La història de l’equip de rugbi que viatja a jugar un partit a Xile i l’avió del qual s’estavella a la serralada travessa fronteres i dècades. Avui dia no només és un èxit cinematogràfic després de la recent presentació de La sociedad de la nieve, sinó que tothom en parla. Una història succeïda ni més ni menys que el 1972.

Recordo escoltar-la explicar al meu pare, als anys 70. Recordo la seva fascinació en narrar els detalls. I la meva, que aleshores era una criatura i m’imaginava aquells homes portats al límit.

L’any de la primera edició del llibre de Pablo Vierci, publicat per Alrevés, vaig poder entrevistar Roberto Canessa per a aquest diari quan va acompanyar l’autor a presentar el llibre a Catalunya. Canessa, un dels herois protagonistes, es tornava a emocionar en relatar els detalls de la història quan havien passat més de quaranta anys de la mateixa.

Per increïble que resulti l’epopeia, i el bon partit que treu a la pel·lícula Bayona, un sector dels defensors de la perspectiva de gènere més recalcitrant va criticar el film preguntant-se com era possible l’absència de personatges gai i que hi hagués tan poques dones a la pel·lícula. I no només això, que la pel·lícula destil·lava emoció masculina per tot arreu (és clar, es tracta d’un equip masculí de rugbi). O que l’única dona que va sobreviure a l’accident, i que després va morir en una allau, només va tenir un paper secundari.

Que hi hagués negres, musulmans, gais, algun transvestit i la meitat de dones entre el passatge canvia en alguna cosa el que en realitat va passar? Serà millor el futur si se’ls inclou, encara que no hi fossin, o serà més neci i estúpid?

Les crítiques de seguida em van fer recordar aquest conte bell de Ray Bradbury titulat Un sonido atronador, origen de la teoria de l’efecte papallona. Com recordarà el lector, al conte un investigador viatjava al passat remot, trepitjava un insecte i canviava tot el futur. Així era com el simple aleteig d’una papallona de la prehistòria es convertia en un so eixordador en el present.

Penso que és com si la correcció política intentés un efecte papallona dirigit cap al passat, on aquesta viatja a corre-cuita per a un rentat de cara exprés encara que tot sigui una vulgar mentida. Per descomptat, no canvia res en absolut. La seva influència en l’ahir, més enllà del so eixordador que fa als mitjans, no representa ni l’aleteig del més insignificant dels insectes.

Subscriu-te per seguir llegint