Ni riu, ni plora

Avui és la Candelera. Ara el temps ens engoleix i no tenim cap oportunitat d’assaborir el ritme lent i pausat d’altres èpoques. El record de les passades festes de Nadal ha sigut escombrat en un tres i no res. Avui probablement ningú no recorda que era el dia assenyalat per donar per tancat el cicle nadalenc i per endreçar totes les decoracions nadalenques i per desmuntar el pessebre. Era el moment de recollir amb cura les figures: el bou i la mula, Sant Josep i la Mare de Déu, el Nen Jesus, l’àngel anunciador, els pastors, la filosa, les bugaderes, els tres Reis. Ben embolicat fins el Nadal vinent. Els suros, els ponts, el pou, tot ben recollit. I els elements vegetals, la molsa, els branquillons, però també les pedretes que assenyalaven els camins, es podien llençar, com el paper de plata que havia simulat el riu, la terra amb la que s’havien format els camps. Potser en algun lloc encara avui, ara, s’està desmuntant el pessebre. En general ja no. El record és una boira tènue, efímera, que s’escola per les escletxes del temps.

Les presses ens devoren i el ritme de les pautes festives del calendari en bona mesura ha desaparegut. A Girona després de Fires la tradició es fixava en l’arribada de la Puríssima per engalanar els balcons amb lluminàries i aquesta festa era el preàmbul del cicle nadalenc que s’acabaria tancant per la Candelera, tal dia com avui.

Però la Puríssima i la Candelera són ja un record borrós i amb prou feina si es manté la tradició de la Missa del Gall. Tinc un record ben viu del cerimonial que envoltava la Missa de la Nit de Nadal. Calia guardar les tres hores en dejú per tal de combregar adequadament; només un berenar-sopar abans de les nou del vespre assegurava aquest tempo. D’aquí la fabulosa tradició del ressopó, un autèntic sopar, sortint de la Missa del Gall. Aquest ressopó era el preludi del gran àpat del dia de Nadal i era un festival d’embotits, aleshores en dèiem fiambres, de neules i torrons i de xampany del millor. El ressopó s’allargava i no trobàvem mai l’hora d’anar a dormir.

Tornem a la Candelera. Estem instal·lats en les calmes anticiclòniques, i tot i que ja han passat les minves de gener cada dia trobem cels transparents i diàfans, horitzons nets, no es veu ni un núvol. La tradició vol, el refranyer, que si la Candelera riu el fred es viu i que si la Candelera plora el fred és fora.

Però justament ni riu ni plora. Vull dir que no hi ha manera que plogui i a fe de Déu que caldrien uns bons ruixats. I malgrat que hom podria dir que la Candelera riu, la veritat és que el fred no és gens viu. No fa fred i no plou.

Aquest és el gran trasbals d’aquests temps i d’aquests dies. La meteorologia ens fatiga i les prediccions encara més. Les transparències ens avorreixen i la rutina del bon temps esdevé desesperant davant de l’angoixa de la sequera que ens persegueix.

El paisatge en pateix. La vegetació té un deix empolsegat, els arbres de fulla perenne grisegen, la processionària del pi esmalta les serralades i rosega les capçades dels arbres que moren lentament. Puntegen els sembrats amb un verd tendre que encara aguanta però hi ha incògnites sobre el destí immediat d’aquests brins d’herba dolça que alegren feixes i camps. Els camps llaurats mostren una terra resseca, més aviat aspra, i queden molt lluny les terres grasses, regalimant, de to marró intens i gairebé metàl·lic. Les millors terres, les que han acumulat l’aigua escassa de les pluges intermitents i avares són les que acullen amorosament els blats, i tota mena de cereals, que encara tenen un futur mig assegurat.

És així doncs com en els temps que corren ja ningú no desmunta el pessebre i com ben mirat fa un sol tebi que escalfa i reconforta i que malgrat totes les aparences que es vulguin ni fa fred ni plou. Aquest any potser perquè és un any de traspàs i febrer té vint-i-nou dies, resulta que la Candelera no riu ni plora. I han florit les mimoses i els ametllers.

Encetarem l’emergència, dossificarem l’aigua com un tresor preuat, farem de la solidaritat un exercici quotidià i esperarem que plogui amb generositat i abundància. Malgrat els anuncis que diuen que l’aigua no cau del cel ens cal que caigui del cel un autèntic terrabastall i puguem veure els rius grassos i plens amb l’aigua saltironant amb alegria.

Mentre s’anuncien els carnestoltes i la Quaresma, començaran els perfums de la natura que es desvetlla, vindrà la primavera i deixarem enrere un hivern estrany.

Seguint aquestes tradicions m’embadaleixo amb les Estampes de Girona d’en Joaquim Pla i Dalmau que es va publicar l’any 1949 i que perfila tots aquests moments del calendari que s’encadenen any darrere any a velocitat de vertigen.

Subscriu-te per seguir llegint