Sequera

Qui ens ho havia de dir? Girona, que històricament ha patit pels excessos d’aigua en forma d’inundacions fins cobrar-se vides humanes, ara ens veiem en la tessitura d’haver de patir pel contrari, per la sequera que ha obligat al govern de la Generalitat decretar l’estat d’emergència. Segons l’opuscle que fa temps van editar l’Ajuntament de Girona i l’Institut d’Estudis Gironins, la primera inundació de la qual se’n té coneixement documental data de l’any 1193 i des d’aleshores se n’han comptabilitzat un total de 150, és a dir, una mitjana de cinc cada cinc anys, aproximadament, tot i que, evidentment, n’hi ha hagut de més dramàtiques que d’altres. Les sequeres, però, no consten.

Segur que també hi ha fonts documentals que relaten els greus episodis de sequera que ha viscut a Girona al llarg dels segles, però ara com ara no hi ha cap estudi o treball publicat amb el detall i les conseqüències d’aitals fenòmens meteorològics semblant al de les inundacions. Avui, amb l’evidència científica d’un canvi climàtic generalitzat, sembla que els efectes son més ràpids i potser més globals, però no són episodis aïllats ja que s’han repetit al llarg dels segles fins al XX inclòs. Al XVII, per exemple, a la Crònica d’en Miquel Parets, ja s’esmenta que després d’unes inundacions “universals” del 1617 que va fer perdre les collites, va seguir una perllongada esterilitat motivada per la manca de pluges, de tal manera que, segons el cronista barceloní, la sequera fou tan intensa a Catalunya que la terra “echaba fuego de si misma”. Davant la manca d’aigua, una decisió política del virrei de l’època, el duc de Feria, va propiciar la construcció de sèquies que portessin l’aigua de l’Ebre als camps de Tortosa.

Ara tenim un problema semblant al de 400 anys enrere, però el president de la Generalitat Pere Aragonés ja ha fet saber que l’aigua de l’Ebre no es toca, ni tan sols per un mini transvasament que podria resoldre algunes necessitats més peremptòries. Pel que es veu, però, l’aigua del Ter sí que es pot tocar i, si convé, desviar i dessecar, tot i tenir aquest riu un cabal gens comparable amb el de la conca intocable. El decret del 14 de novembre de 1958 establia la derivació de 8 m3 cap a Barcelona i la seva àrea d’influència amb una garantia d’1 m3/segon per la ciutat de Girona i 3 m3 per les necessitats ecològiques i de regadius del Baix Empordà. La Cambra de Comerç no ho veia clar i ja l’any 1970 amb la presidència de Francesc Ferrer i Gironès va exigir que Barcelona fos abastida per l’aigua de l’Ebre mentre que les del Ter haurien de tornar a terres gironines “de donde nunca debieron salir”. Com era d’esperar, les previsions de 1958 se’n varen anar aigua avall, es varen incomplir reiteradament i l’estiu del 2017, un acord entre l’Ajuntament de Girona i l’Agència Catalana de l’Aigua va establir un calendari de deu anys per reduir sensiblement el cabal transvasat a la ciutat Comtal en favor de les terres gironines. Va ser un brindis al sol, és clar, perquè les dues part sabien que no es compliria però en aquells moments convenia fer-se la foto.

Ara se’ns demana als ciutadans que fem estalvi d’aigua amb amenaces de sancions, però abans d’anar contra veïns, empreses i pagesos, potser convindria que cadascú es guaités el melic de casa seva. Recordo, per exemple, que un estudi tècnic revelava que només a Girona més d’un 25% de l’aigua es perdia en fuites degut a les canonades en mal estat. L’Ajuntament ha fet alguna cosa per revertir aquesta situació? Hi ha un conveni amb l’ACA per estudiar questes fuites i posar-hi remei? No, és clar, perquè les reparacions al subsòl (canonades, clavegueram, etc.) no llueixen i, per tant, és més fàcil demanar responsabilitat als consumidors i, com que som un país ric, fer venir vaixells des de Sagunt amb aigua dessalada que acabarem pagant més cara que la gasolina súper. Mentre tant, preferim deixar que ens assequin el Ter i que l’aigua de l’Ebre vagi directament al mar. Ens ho podem permetre? Diuen que sí...