El cau d’en Salellas III

Dels quinze als vint-i-cinc anys vaig exercir de periodista a Sant Feliu de Guíxols, Castell-Platja d’Aro-S’Agarò, Calonge i Platja d’Aro, així com també per tota la comarca del Baix Empordà. En conseqüència, vaig assistir a nombroses sessions plenàries dels seus ajuntaments, fet que em proporcionà uns coneixements dels que no disposàvem els companys del primer consistori democràtic de la meva ciutat nadiua. Vaig ser corresponsal de premsa, com es deia llavors, de mitjans gironins, barcelonins i madrilenys, escrits i radiofònics. Aquest tocar de peus a terra em va empènyer a incorporar-me a la Taula Democràtica guixolenca (Assemblea de Catalunya) i a fer-me militant de CDC; és a dir, la meva vocació política es va instituir en el periodisme, i cregui’m si els dic que aquest aprenentatge en el món de la comunicació em va servir i molt quan vaig fer de regidor, de diputat provincial i de diputat a les Corts Generals.

Dos alcaldes de l’època, en Pere Albertí de Sant Feliu de Guíxols i en Josep Rosselló de Calonge em varen esbroncar per algunes cròniques meves, però no em van atemorir: els sermonejos rebuts els vaig publicar al mitjà que els havia provocat urticària i l’assumpte es va acabar (per a ells). Varen entendre al moment que, com diu de mi l’amic Jordi Xuclà, avui doctor en Comunicació, soc un lliure pensador. En aquells temps del franquisme, era un dels que anaven per lliure, però degudament protegit pels caps de redacció i fins i tot pels directors del mitjans. Aquesta etapa importantíssima de la meva vida no tothom la coneix i degut a la ignorància que els acompanya, alguna autoritat del moment, d’ara, ha comès l’error de renyar-me –diguem-ho així– per algun escrit que he publicat en aquestes pàgines. La bufetada rebuda al meu torn encara es pot veure a la seva galta, dit en sentit figurat. Només faltaria que amb el meu full de serveis a la democràcia hagués d’agenollar-me davant la mediocritat regnant.

He fet aquesta entrada per confessar que dilluns vaig seguir el ple de l’Ajuntament de Girona per YouTube. Vist des de la meva perspectiva periodística i política em resultà decebedor en grau antològic. Ras i curt: la suma dels que governen la ciutat i dels que a l’oposició s’han quedats dona com a resultat un zero, el diàmetre del qual és molt més gran que el de la Terra. Els primers perquè, aposentats en la seva majoria àmplia, es creuen déus de la cultura Teotihuacana (segle I a. C. – segle VIII d. C.). El terme Teotihuacan significa «lloc on els déus han nascut» en llengua nàhuatl. Així es veuen l’alcalde Lluc Salellas (CUP), els tinents d’alcalde Gemma Geis (JxCat) i Joaquim Ayats (ERC) i la resta dels regidors electes per la seva formació política. Els tres, i alguns més, visionant els seus elegants, resistents i poderosos iPhone, llegint i enviant whatssaps, mentre algun regidor de l’oposició discursejava de manera poc ordenada o simplement llegia la seva intervenció de no més enllà del minut de durada. Entre la pobresa d’aquests últims i el caplleuger dels primers va transcórrer tot el ple. El meu fou un acte de masoquisme encuriosit. S’hi ha d’afegir el ritual del secretari de la Corporació: compta els vots emesos per grups municipals oferint una actualitzada versió d’aquell desesperat de l’Antonio Hernández Mancha (PP) quan la seva moció de censura al president Felipe González (PSOE) a qui acusà de comptar els vots per hectàrees. No voten els grups municipals ni tampoc els grups parlamentaris; voten els regidors i els diputats i els senadors. El vot és personal i intransferible, com també ho és l’acta de la seva elecció, segons jurisprudència reiterada del Tribunal Constitucional. Així que a veure quan es posarà les piles el senyor José Ignacio Araujo Gómez i deixarà de banda la cantarella que entona quan comptabilitza els vots que tant molesta a la meva oïda.

A l’ordre del dia d’aquesta sessió plenària hi anaven assumptes no menors. Un d’ells, el relatiu a l’execució de la sentència del TSJC relativa al pagament de la indemnització més interessos a la propietat de l’edifici anomenat Garatge Forné. El més incisiu fou el regidor Francisco Javier Domínguez García, però essent de Vox no va voler esmentar per raons ideològiques, suposo, la bicha, en aquest cas l’alcalde Carles Puigdemont (CiU). En Puigdemont va aconseguir que el ple acordés descatalogar l’esmentat immoble que en fantasmagòric s’havia tornat. Fou en data 9 de març de 2015. El voxista Domínguez es va fer un embolic i no va saber explicar-se. Un regal per als que manen. Què pretenia dir? Previsiblement recordar aquest fet; previsiblement que si s’hagués executat aquesta decisió, la sala presidida pel magistrat Manuel Táboas no hagués imposat el pagament dels 4,5 milions d’indemnització més interessos; i previsiblement que allò que s’havia de fer era aplicar d’ofici l’acció de responsabilitat patrimonial contra l’alcaldessa Marta Madrenas per irresponsable, doncs no va executar mai aquell acord i ara l’han de pagar els contribuents empadronats a Girona.

Altra cosa és què se’n faria d’aquesta acció administrativa si el regidor de Vox ho hagués arribat a proposar (o bé ho arribés a plantejar en propera sessió) si tenim en compte que Gemma Geis i la resta de regidors de Junts es troben en el govern que encapçala Salellas i que cantat és que no deixarien que Madrenas pagués de la seva butxaca la xifra establerta pel TSJC; que la CUP va votar en contra de la proposta de Puigdemont; que el PSC va governar amb Madrenas i ves a saber si de manera conjunta van decidir enterrar aquell acord; que els d’ERC no s’assabenten de res; que el PSC és el responsable primigeni de tot l’assumpte; i que el PP d’en Veray es troba en un permanent fora de joc per manca de dedicació. Resulta obvi que l’Ajuntament de Girona s’ha convertit en el cau d’en Salellas III.