«La cosa gallega»

El periodista i escriptor gallec Manuel Jabois, en un article ple d’ironia, recordava el dia que amb la seva xicota anaren a un restaurant del seu poble, Sanxenxo, a la costa de la província de Pontevedra per encarregar el banquet de les seves noces. Com que la parella és moderna i viatjada el propietari del restaurant va pensar en oferir-los-hi dues possibilitats. La primera era «la típica boda gallega con diecinueve mil mariscos y todo eso de comer y beber hasta reventar». L’alternativa era una cosa elegant i moderna amb un marisc per davant i després un plat sofisticat. Jabois i la seva parella no va tenir cap dubte i escolliren resignadament la gallega per preservar l’ordre públic al casament no fos que en veure els comensals només un escamarlà i dues cloïsses per cap es produís una revolta: «a los gallegos cuando se trata de bodas nos dan risa Los Soprano».

L’article de Jabois, autor aquesta mateixa setmana de campanya electoral d’un altra frase genial: «nadie mejor que Feijóo para hundir a Feijóo» arran de les errades estratègiques del líder popular, serveix per refermar una de les característiques que més he detectat al llarg dels anys coneixent, tractant i generant amistat amb gent nascuda a Galícia. 

I és la capacitat de jugar amb els seus interlocutors dimensionant a la seva conveniència els tòpics que tradicionalment els hi han estat atribuïts. Que si són estrets de mires i tancats, enyorats, tradicionals malaltissos, indecisos , presoners del clima. I, com a conclusió probable, més conservadors que la resta del país.

La dita més famosa és aquella que afirma que quan et trobes un gallec a una escala no saps si puja o baixa. De fet, a tota mena de converses s’utilitza el «no em facis el gallec» quan hi ha qui comença a donar voltes argumentals per contestar a una pregunta concreta. Ha passat molt temps, però recordo que jo era en aquest diari la matinada del 20 al 21 d’octubre de 1981, un periodista jovenet, esperant els resultats de les primeres eleccions autonòmiques gallegues que, contra pronòstic, va guanyar la dretana Alianza Popular superant a la governamental Unión de Centro Democrático per 26-24. Un any abans, Galícia encara era el graner de vots centristes i a les eleccions generals havia aconseguit 17 diputats per només 4 dels populars.

Anaven passant les hores i no es coneixien els resultats provisionals. Eren temps en els que els resultats dels pobles arribaven al govern civil per telèfon, taxi o telegrama. A més es jugava a bloquejar dades adverses per si n’arribaven de millors. Però aquella nit es varen superar tots els antecedents. Especialment a Ourense, província de tradició de cacics de la que no se sabia res i on es pensava que UCD podia recuperar molt terreny, cosa que finalment no va succeir. A les tres de la matinada, pendents de tancar l’edició decidirem que jo truqués a la redacció de La Región, el diari d’Ourense, per preguntar que ens podien explicar del recompte. Un cop identificat com a company de la premsa gironina es va encetar la conversa. Infructuosa i plenament a la gallega. Certament que no hi varen ajudar algunes de les meves «catalanades» parlant en castellà.

-¿Cómo están las cosas por aquí? –jo preguntava. 

-Querrás decir por allí…

-Bueno, claro… ¿como está por aquí el tema electoral?

-Lo de aquí te lo dejó a ti, yo me quedo con lo de allí.

No vàrem treure aigua clara fins que poc abans de les quatre de la matinada es feien públics els resultats finals adversos als centristes. Més de 40 anys després els gallecs tornen avui a les urnes després de quatre majories absolutes d’Alberto Núñez Feijoo, avui ja fora del govern gallec i liderant els populars a tot Espanya. La darrera amb 41 diputats quan només en necessitaven 38 per assegurar la majoria. Són els tres escons d’avantatge que avui té el seu successor, Alfonso Rueda i que totes les enquestes assenyalen que pot mantenir-la o perdre-la per un. Incertesa total. La sorpresa del BNG. El vot útil o inútil de Sumar i Vox, el PSOE que pot guanyar perdent… i les desenes de milers de vots per correu dels gallecs de Buenos Aires que un cop més poden canviar els resultats.

La cosa gallega i, per tant, l’ironia inherent és permanent i inalterable en el caràcter dels habitants d’aquella cantonada peninsular. Per això no em vaig alterar quan ahir al matí vaig trucar a un bon amic periodista i gallec resident a Madrid que ha anat fins la seva terra aquest cap de setmana electoral. Li demano un pronòstic:

-Mira Jordi, si te dijera la verdad te estaría mintiendo.