Galícia, el feu electoral del PP

El PSOE inicià la campanya electoral gallega amb una tragicomèdia: la recollida de microplàstics, dels pèl·lets del litoral, i intentà convertir-la en el veritable drama del chapapote del Prestige, quan alguns pobles van pensar que era la fi del món. La informació sobre la contaminació ha posat el focus en la quantitat de microplàstics que hi ha a les costes d’arreu d’Espanya.

Els partits contraris al PP van assenyalar que era una deixadesa més de la irresponsable Xunta i era culpa del PP el vessament dels pèl·lets produït per una embarcació en l’oceà Atlàntic que inundà una ria gallega; aquest cop molts desconfiaren del tractament periodístic i van creure que el PSOE i les televisions s’encrueliren de forma artificiosament exagerada. TV3 va ser de les més insistents; a moltes platges catalanes també se’n troben de pèl·lets i ningú havia dit res.

Una setmana abans de les eleccions del dia 19 va aparèixer una enquesta estranya, d’aquelles que acostuma a oferir el cap del CIS, el socialista José Félix Tezanos, en la que es donava a entendre que el PP no assoliria la majoria absoluta tot assegurant que es formaria una coalició d’esquerres per governar bé Galícia.

Molts periodistes amb ganes de fer fora el PP de la Xunta donaren per científic aquest sondeig d’opinió i van dir que el PP seria el partit descendent, el PSOE, ascendent amb dificultat i el més escalador. Al BNG se li reconeixeria la seva fermesa i solidesa, la seva admirable discreció.

Els tertulians, especialment els de La Sexta televisió, el dissabte a la nit, el dia abans de la votació, proclamaren satisfets que el PP havia fet la pitjor campanya electoral de la història, a causa de l’actitud ensuperbida de Feijóo en espanyolitzar-la; va traslladar a la Galícia rural i marinera el tema de l’amnistia. Algun comentarista va improvisar la frase grandiloqüent que portava preparada des de feia dies: «El pitjor enemic de Feijóo és Feijóo, que està sempre disposat a enfonsar-lo» que ningú va entendre i que és aplicable a tothom en algun moment de la vida.

Els entesos van continuar proclamant que el PP seria durament castigat, atès que el tema Puigdemont i amnistia no mantenia cap relació amb la gallega idiosincràsia, ni amb el vi Ribeiro, ni amb l’empanada gallega de «mi tía Aurita», ni amb el pop a feira, després d’haver-se estat el pop quinze dies congelat.

El comentarista més atrevit vaticinà que la progressista Andalusia va deixar de ser socialista, després de molts anys i de molts èxits, per convertir-se en conservadora. Els escàndols de corrupció i la fatiga van passar factura al PSOE i el PP va irrompre amb tenacitat i força trencant del tot i arreu l’hegemonia del PSOE, i segons ell això mateix, però a la inversa, passaria a Galícia, perquè encara que el BNG sigui el triomfador i el que presidiria la Xunta coalitzat amb el PSOE, aquest es recuperaria de pressa i tornaria a ser l’aspirant a guanyar-ho tot.

El PP estava condemnat a passar dècades en el trist i solitari desert de l’oposició. En Feijóo haurà de fer-se mariner de tonyines i de bacallà a la catalana o haurà de buscar-se la vida en algun ajuntament pagesívol perquè Isabel Díaz Ayuso li prendrà el lloc i s’alçarà com la merescuda candidata a ocupar la Moncloa.

I tot això passava el dia abans de les eleccions gallegues.

El PSOE s’engruna, el seu paper en la campanya electoral ha estat un fracàs perquè no va parlar de Galícia i arrossegat per Feijóo també va parlar de l’amnistia, d’en Puigdemont i de la tensió entre ells i el PP.

P. Sánchez en el míting defensava el seu govern amb el suport d’altres partits i dels equilibris problemàtics que havia de fer, tanmateix, sempre trobava una sortida airosa o una ocurrència justificativa, però no parlava de la realitat gallega. El president ha viscut més a la Moncloa que no a Santiago de Compostel·la.

El PSOE ha estat tan absent de la realitat que fins una periodista, la Lola García, càusticament ha escrit que estava tan desaparegut com el període històric del 1939 al 1975, que, segons Vázquez Montalbán, es va agafar unes llargues vacances i, després, retornà briós i enfurismat.

Ha esclatat el primer escàndol de corrupció, que afecta l’equip de l’exministre José Luis Ábalos (el dissabte a la Sexta no va convèncer) que havia estat en contra de l’amnistia i ara es limita a dir sense entusiasme que era convenient políticament. Com altres socialistes, que si la cosa es torça, recordaran que advertiren que deixar el govern en mans d’un frívol oportunista no podia anar bé.

Entenc que molts dirigents i militants del PSOE se sentin anguniejats pels bruscos cops de timó que dona el líder i que creixen dins del partit les crítiques. Tombar brutalment del no a l’amnistia al sí és desorientador. Cert que gràcies a ell el PSOE té el govern, però ha perdut les influències polítiques que exercia des de moltes autonomies. Ja es veurà com anirà, però em sembla que Pedro Sánchez no té un futur massa esperançador.

Aquest any es convocaran eleccions al Parlament Basc i al Parlament Europeu. És possible un empat entre Bildu i el PNB, però hauran de necessitar el PSOE. El mes de juny se celebraran les europees. El més probable és la victòria del PP en les eleccions europees i si no guanya Ayuso teledirigida atacarà.

Perquè el que importa no és guanyar les eleccions generals, el gran mèrit, el que té valor de veritat, és guanyar el poder.

Subscriu-te per seguir llegint