Amnistia per a què?

Aquest article va ser escrit abans del tsunami que ha suposat la fallida negociació dels pressupostos de Catalunya, la convocatòria d’eleccions i la retirada del projecte de pressupostos de Sánchez que ens porta a una etapa nova. Però la pregunta de si l’amnistia servirà per a alguna cosa continua vigent i té diverses respostes, depèn dels actors i del que en vulguin fer.

Els independentistes poden assumir el relat que una Espanya democràtica facilita el retrobament de Catalunya i Espanya i la reconciliació dels catalans com defensen Sánchez i Illa o poden creure que el govern espanyol accepta el relat independentista d’una repressió sense motiu. Els indults van evidenciar que el govern Sánchez deixava enrere la via judicial. ERC va acceptar la via negociadora però sense deixar el discurs de la repressió, tenen por que els diguin botiflers. Amb l’amnistia passa el mateix, a més ara competint amb Junts que accepta la via negociadora.

ERC no creu en la reconciliació. Als no independentistes, discriminats des dels fets de la tardor del 2017, els continuen volent invisibles. L’exemple més recent és el cas Borrell. La Seu d’Urgell, governada per ERC, ha retirat el nom de Josep Borrell, nascut a la Seu, d’un carrer del poble. El proclamat europeisme d’ERC no els ha impedit tractar al català més influent a Europa, ex-President del Parlament i ara mateix cap de la diplomàcia europea, com un malfactor. Amb aquest acte ERC demostra que continua dividint la societat catalana entre «els seus», els bons catalans, i la resta.

Junts no sembla convençut de la via negociadora (només l’accepta) i de l’amnistia els preocupa principalment el futur de Puigdemont, un personatge que va arribar a President per casualitat i que té una història truculenta. L’octubre del 2017 li van tremolar les cames i no va convocar eleccions quan diu que n’era partidari i després no va ser conseqüent, va marxar d’amagat deixant el govern abandonat a la seva sort. Si hagués convocat eleccions tot seria diferent i si no les hagués convocat però s’hagués quedat l’haurien jutjat, empresonat i indultat i avui afrontaríem l’amnistia d’una altra manera. Tampoc ha explicat la seva relació amb Putin, un enemic declarat de la UE. Ara viu a Bèlgica en un palau que no se sap qui paga. És diputat no adscrit al Parlament europeu, no ha trobat encaix en cap grup del Parlament la qual cosa implica que no coneixem quin és el seu projecte europeu i que hi hagi tingut un paper irrellevant. Hi ha moltes preguntes a l’aire, com per exemple, està al costat d’Ucraïna i la UE o de Putin? Conèixer la resposta a aquestes preguntes és essencial pel futur que s’albira després de l’amnistia. Demana poder tornar a Catalunya sense càstig (i el govern espanyol li ho facilita) però vol tornar per fer què?

Per altra part el PP s’oposa a l’amnistia amb molta cridòria però la veritat és que va intentar pactar amb Junts, estava disposat a indultar Puigdemont i, com ha fet sempre que ha estat a l’oposició, cridarà molt però per arribar al poder pactarà amb els que ara diu que no es poden amnistiar i passarà de puntetes sobre l’amnistia, l’acceptarà sense més. La cridòria actual augmentarà en intensitat fins a les eleccions europees. Continuem en l’estratègia d’oposició iniciada per José María Aznar, basada en el no a tot.

L’amnistia seria realment efectiva si l’actitud dels partits fos de col·laboració, cosa que avui no veig ni en els independentistes ni en l’oposició. I en això l’actitud de Pedro Sánchez no ajuda perquè, des del poder, si bé ha negociat i acordat amb els independentistes, ha triat la confrontació total amb el PP, no veig cap gest de Sánchez oferint distensió. A més a més no se sap quina proposta té el PP o el PSOE per articular Espanya. Els socialistes semblen donar suport a un model federal que jo defenso però no ho diuen explícitament i els populars no diuen quin és el seu model, tot i que García Margallo ha defensat reformar la Constitució en sentit federal. Potser caldria un home dialogant com el malaguanyat Ernest Lluch per explorar aquesta via. Espero que el Congrés del PSC d’aquest cap de setmana certifiqui la defensa del model federal.

En definitiva, l’amnistia pot ser una eina per a la reconciliació, Junts ha entrat en la via negociadora com va fer fa temps ERC, però els discursos dels partits independentistes, que necessiten temps per aterrar, la presenten com una rendició d’Espanya portats per la baralla a mort entre ERC i Junts. Per altra part PP i PSOE continuen una baralla descarnada que no ajuda perquè sense un pacte sobre el model d’articulació de l’Espanya autonòmica és difícil negociar amb l’independentisme. A tot això tampoc hi ajuda que els líders independentistes responsables dels fets de la tardor del 2017 vulguin mantenir els lideratges, haurien de deixar pas a nous lideratges, haurien de ser conscients de que van fracassar i han portat Catalunya a la paràlisi. Veurem com es desenvolupen els fets i més en el nou escenari polític que tenim al davant.

Per acabar, aquests dies es commemoren els 20 anys de l’atemptat d’Atocha. Tothom sap avui que va ser un atemptat gihadista. En el seu moment, Aznar va fer arribar als diaris i governs europeus que es tractava d’un atemptat d’ETA i els mitjans afins ho van repetir fins que va ser impossible mantenir-ho. La increïble història que la TV pública no va emetre una entrevista al President Bush i la seva Sra. (oferta per ells a TVE) perquè insinuava que els serveis secrets americans no corroboraven l’autoria d’ETA, diu molt de com es va planificar el gran engany. I si els atemptats d’Atocha com els de Hamàs són horribles, pensin com deu ser l’horror a Gaza on cada dia des de fa cinc mesos moren tants palestins com els del dia del atemptats d’Atocha.

Subscriu-te per seguir llegint